cultura

ara. hi

que. penso

Sobre autobiografies

La francesa Catherine Millet va narrar amb detall la seva estressant i multitudinària vida sexual

L


Els llibres autobiogràfics floreixen cada Sant Jordi com les roses d'hivernacle. Cal tenir una certa fama que desperti l'interès pel llibre. De tant en tant passa que el llibre desperta l'interès per la persona més o menys anònima fins a aquell moment.

Aquest Sant Jordi va ser el torn d'Ana Obregón (amb una vida prou distreta i moltes fotos per comprovar l'evolució de la cirurgia estètica), Arantxa Sánchez Vicario (que baixa al fang de la morbositat del conflicte familiar), Mario Vaquerizo (que obre una via més per aprofitar la fama que li ha atorgat la televisió), un altre Mario, el Conde, que insisteix a voler fer creure que mai ha fet res censurable, ni furtar un tub de brillantina (en gasta tres diaris) del súper de la cantonada... Per molt que me'n foti, però, solen ser els que més signen.

L'autobiografia té diferents maneres de resultar atractiva. Es poden explicar vivències potents, com va fer Catherine Millet narrant amb detall la seva estressant i multitudinària vida sexual (tot i el cognom, no és cert que aprofités dependències del Palau de la Música per organitzar un gang bang amb polítics i empresaris catalans), o la també francesa Valérie Tasso, que va explicar la seva trajectòria de prostituta de luxe.

A més del sexe hi ha altres temes. A veure... Doneu-me una mica més de temps... Ah sí! Les històries de superació personal. Malalts terminals, accidentats en circumstàncies extremes, gent segrestada, gent maltractada per pares grillats, per violadors, gent que cau al pou de les drogues... Gent, però, que se'n surt.

Fins aquí, sembla que el gènere de les autobiografies no val un rave. Hi ha casos, però, en què la història resulta prou interessant o que (al·leluia!) està ben escrita. I algun cop passa tot alhora! Un exemple podria ser el recent diari de Paul Auster, però, fidel a mirar cap als marges, prefereixo parlar d'un llibre i d'un autor menys suats: Fante. Un legado de escritura, alcohol y supervivencia, escrit per Dan Fante, publicat per Sajalín i traduït per Federico Corriente.

És l'autobiografia d'un escriptor amb una vida complexa, tant, que en alguns passatges sembla inventada. És fill de l'autor de culte John Fante i ens mostra una visió del seu pare sense censures, com si fos una autobiografia i mitja biografia del pare. Dan és un home que va ser alcohòlic (també cocaïnòman, esporàdicament) molts anys, addicció que el va obligar a canviar constantment de feina (taxista, detectiu, venedor de telemàrqueting, firaire...). Un home que es va intentar suïcidar uns quants cops. Un home que ens narra una història de superació, sí, escrita amb una exemplar simplicitat i economia de recursos: directe a l'essència. Un text que semblen els apunts previs de les novel·les que ha escrit, sempre protagonitzades pel seu alter ego, Bruno Dante.

Una mala vida. Un bon escriptor. Un magnífic llibre.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.