Un ‘Parsifal' orgànic

Escoltar un Wagner dirigit per Christian Thielemann sol ser tota una experiència, i el Parsifal que va oferir (en un dia idoni, diumenge de Pasqua) a l'Òpera Estatal de Viena no va ser cap excepció. No cal entrar en les obsessions cronomètriques de molts wagnerians conspicus respecte a l'última òpera del compositor i les disparitats en la durada de les interpretacions, que poden arribar a ser extremes. Si em pregunten si el Parsifal de Thielemann va ser ràpid o lent, la meva resposta només pot ser: “Depèn.”

En el primer acte la sensació va ser d'urgència dramàtica, no pas d'apressament; en el segon, d'hedonisme fluid, i va ser en la primera escena del tercer, quan la mort i la decadència s'han ensenyorit del regne del Grial, quan el discurs es va fer més espaiós i mesurat, amb una respiració d'una amplitud majestuosa. L'altra gran virtut de Thielemann, que va extreure de l'orquestra de l'Òpera de Viena una prestació excepcional, és la impressionant capacitat arquitectònica, la inevitabilitat d'un discurs que es desplega sense fissures de començament a final. Si la direcció orquestral moderna sovint peca de ser una mera col·lecció de bons moments enllaçats amb més o menys gràcia, Thielemann vindica el valor de la visió de conjunt en què cada esdeveniment no atrau l'atenció per si mateix, sinó que forma part d'un tot orgànic.

El repartiment va tenir un nivell més que notable, amb Angela Denoke com a element sobresortint. Sempre m'ha admirat com una veu d'aparença trencadissa és capaç d'abordar rols dramàtics amb la intel·ligència que demostra la soprano alemanya. La seva Kundry no tindrà l'hedonisme salvatgí d'altres intèrprets, i les parts més greus no li convenen pas gaire, però l'entrega és absoluta i en el segon acte el pas de la seducció a la súplica i la imprecació va ser admirable. Qui no té cap problema vocal és Kwangchul Youn, Gurnemanz d'una noblesa extrema. Falk Struckmann va cridar una mica, sobretot en el primer acte, la qual cosa no va restar impacte al seu angoixat Amfortas. Simon O'Neill és una de les darreres aportacions a la sempre necessitada plantilla de tenors wagnerians i el seu Parsifal, sense entusiasmar, va exhibir un cant més expressiu que al Siegmund de la Scala.

La producció de Christine Mielitz, lletja i grisa, no aporta cap idea rellevant ni cap revelació que il·lumini el sentit d'una obra rica en significats. En canvi, sí que feia la sensació, no pas rara en un teatre de repertori com el de Viena, que alguns cantants, i sobretot el cor, no sabien ben bé per on havien d'anar. Ara bé, algú va anar al teatre per Mielitz i no per Thielemann?