Novel·la
Jordi Capdevila
Humor per foragitar fantasmes
Potser sí que l'humor pot arribar a ser el millor antídot contra la depressió col·lectiva que patim. Almenys així ho han entès els lectors catalans en entronitzar la novel·la de títol fastuós L'avi de 100 anys que es va escapar per la finestra. Una astracanada ben tramada, que fa passar una bona estona i pot generar més d'una riallada. Una mena de divertiment apte per combatre amb humor situacions desequilibrades, però que no s'incrustarà en el cànon literari.
Coincidint amb l'arribada a les llibreries catalanes del best seller de Jonas Jonasson, Proa ha incorporat al seu catàleg un llibre de característiques semblants, però més ben estructurat i immers en ple segle XXI. És a dir, inserit en la societat actual i no en la nostàlgica del passat segle. Un gran encert. Es tracta de la primera novel·la d'Anna Monreal, Olives picants. Una narrativa àgil, directa, prou fresca, amb pinzellades eròtiques i també amb una bona dosi d'humor, però que provoca més somriures que riallades. Encara hi podem trobar més coincidències amb l'avi suec, com és el d'una protagonista madura, que s'escapa per la finestra de la seva viudetat per cercar nous espais de llibertat.
El relat aplega tres històries que al final conflueixen, protagonitzades per tres dones de diferents generacions. Per una banda hi ha la senyora de 65 anys, viuda fa poc i que regenta una parada d'olives i bacallà al mercat. En contraposició ens trobem amb la Rut, que en té 29, i no sap per què cap home no es fixa en ella. També hi té un paper determinant la Muriel, ni tan gran ni tan jove, que cerca desesperadament l'home que va engendrar el seu fill a qui necessita trobar per salvar la vida del noi. Tres històries que confluiran al final de la novel·la i mostraran que no totes les apostes agosarades a la vida són satisfactòries però que val la pena afrontar-les.
Més femenina que feminista
Una novel·la més femenina que feminista, ja que les seves protagonistes reflecteixen el missatge, ja ben establert en la societat actual, del poder de decisió de les dones en els conflictes de gènere davant d'uns homes desconcertats que només saben respondre amb evasions, excuses i falsedats. No reclamen drets, elles, sinó que els exerceixen sense complexos i volen respostes concretes, sinceritat i fets. Reclamen una conducta humana compartida que no admet ni de bon tros el món més masclista que masculí de l'home actual, que ha passat de ser dominador en les relacions afectives a moure's gairebé sempre amb aire dubitatiu i poruc.
Possiblement aquest missatge soterrat que desprèn el llibre ha motivat que guanyés el premi El lector de l'Odissea. Però també hi deu haver influït, i molt, un llenguatge i un estil literari clar, nítid i directe que enganxa des de la primera pàgina
Tant els personatges com les seves vivències, situacions i pensaments són explicats amb una prosa àgil, les paraules riques i adients, i amb la ironia i a vegades el sarcasme suficients per fer comprendre l'estat d'ànim individual i col·lectiu que desenvolupa la història.
Una obra que és una alenada d'aire fresc, tot i que no ve del nord escandinau, ara tan de moda.
