cultura

Amb la marededéu a coll

En un dels capítols del seu Dietari de 1979-80, Pere Gimferrer explica una trobada amb Joan Miró durant la qual van estar mirant plegats la fotografia d'una obra seva en què apareixia el dibuix d'un escaire. Miró no en deia pas el nom: agafava la imatge d'aquell estri que genera perpendiculars i angles rectes, hi clavava un índex ferm, i deia: “Això...”, i callava, com si amb aquella declaració n'hi hagués prou per donar forma a un objecte de tanta precisió. Però Gimferrer dubtava: “Aquest escaire?”, va preguntar, i Miró, potser impacient, va insistir: “Això, sí: aquest escaire”. Les coses, sobretot les que de veritat compten, es fan visibles sense necessitat de paraules, com sabia prou bé Miró i com li agrada recordar a Perejaume, que dimarts passat a Girona, durant la xerrada que va oferir a La Mercè convidat per la Butaca Casademont, va remetre's a aquella anècdota per explicar el títol de la seva pròpia intervenció: Això, aquest pronom tautològic que despulla el conflicte entre el nom i la cosa, que posa en evidència la indicibilitat del món, el seu caràcter impronunciable. “Això és el retorn a la preparaula”, va constatar, a aquell estat d'expectació i latència en què res encara no ha estat dit i tot el sentit és, doncs, obert i transparent, aquell moment en què “això rebota a la superfície de la cosa anomenada i, tocant-la, la fa percudir”. Hi ha una certa idea de l'inefable, en aquest pensament, com en la mística de Sant Joan de la Creu, quan afirma “Que, por no tener ello nombre, lo dice aquí el alma aquello. Ello, en fin, es ver a Dios; pero qué le sea al alma ver a Dios, no tiene nombre más que aquello”.

Però Perejaume descendeix també al concret, a la terra que trepitja, al paisatge, a pesar que aquest és un terme que va proscriure del seu llenguatge als anys noranta, quan se'n va estendre abusivament l'ús metafòric en paral·lel amb una molt específica operació d'especulació del sòl. Per referir-se amb propietat al paisatge, va dir, “fóra millor portar aquí davant una pedra per si parlava, o agafar una aixada..., o callar una estona”. A Perejaume, que practica ”el culte al més ençà”, que reivindica “l'eros del lloc”, li agradaria tenir el poder d'aixecar un braç i que tot l'espai es posés dret, sense haver de dir-lo, sense que calgui dibuixar-lo. “Una obra està feta per resistir-se a la comunicació, és un cos que fa força per oposar-se a la seva resolució immediata”, va proclamar per argumentar el seu rebuig als intents de contenir-la dins la capsa exportable de la divulgació, de transformar-la en producte o mercaderia. “L'obra enyora el món viu fora de la imatge”, opina. És per això que alguns dels seus treballs pels quals sent més estima són en realitat “obres fracassades”, intangibles, perquè no en queda al final cap registre, és un mer procés sense cosa. Es referia, i va estendre-s'hi bona part de la conferència, al transport recent (ho ha fet altres vegades i amb altres peces museïtzades) d'una marededéu romànica procedent del MNAC que va carretejar dia i nit dins una motxilla, durant una setmana i mitja, per caminets i pobles de mig Catalunya, entre Barcelona, Vic i Solsona, per experimentar en viu el pes de les imatges, la seva gravetat.

Perejaume, “l'artista que camina”, es complau en la seva càrrega, en la companyia d'aquesta verge embolicada amb paper de tissú i plàstic de bombolles, com una núvia que hagués tret a ballar, que hagués portat a córrer món perquè li passessin coses. Amb una marededéu a coll, tot s'omple d'un altre sentit, caminar es transforma en una escriptura, perquè el pas, com l'escriure mateix, genera un frec, i aquest contacte s'imanta de la sintaxi que irradia el camí, li pauta el text, fa que soni. Però sobretot, i perquè les verges trobades són imatges arrelades a una localització precisa, topònims ben mirat, que, un cop tancades al museu, han esdevingut “senyores feudals expropiades d'aquell espai que posseïen”, li agrada pensar que amb el seu pes a coll, encongint-se i tot sota seu, honora de nou el lloc, aquest tros, aquest pam de terra, en un moment que ja només es valora el temps, aquest “cabal vertiginós que ho arrossega tot”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.