El riu de la vida

Només perquè tracta el tema del primer amor amb el desvergonyiment i la gosadia de què fa ostentació, ja hauríem de veure Un amour de jeunesse com una pel·lícula notable. Però és que, a més, Mia Hansen-Love juga amb les convencions, les retorça, les accepta i les rebutja en un joc fascinant de miralls que oscil·la entre la vida i l'art, entre la realitat i la ficció, de manera que el seu tercer llargmetratge acaba esdevenint un objecte estrany, misteriós, a mig camí entre la confessió personal i la declaració d'amor cinèfila. Pot ser, com diu la cineasta, que tot estigui basat en experiències pròpies, però el que també és veritat és que ella ho converteix en un mecanisme perfecte, en què l'experimentació amb el temps, les el·lipsis i les metàfores es torna essencial. Dit d'una altra manera: amb l'aparença d'un diari íntim, fet d'imatges caçades al vol, d'una esfereïdora espontaneïtat, Un amour de jeunesse és també una mena de poema elegíac sobre la pèrdua i l'absència, sobre l'aprenentatge de la soledat.

Hansen-Love manega aquest llenguatge amb sensibilitat no exempta d'una habilitat molt premeditada a l'hora de saber què mostrar i amagar. Camille i Sullivan s'estimen, però ella és el punt de vista. Ell se'n va, i passen els anys, i ella refà la seva vida, però les petjades no s'esborren. Un amour de jeuneusse parla de les marques que deixa una experiència límit viscuda en solitari, i també sobre com els corrents de la vida (l'aigua és l'element simbòlic essencial) s'ho emporten tot, i tot ho retornen. L'aparent senzillesa del film amaga una filigrana de posada en escena que commou i convida a la reflexió. Perquè el secret d'Un amour de jeunesse radica en saber emocionar sense manipular. No la puc recordar sense sentir un nus a la gola.