Cerimònia proustiana

Faria bé, vostè, de no deixar passar aquesta meravella que és Adéu Alexandria. Memòries. Són unes memòries escrites amb ànima de novel·la. Tots vertebrem el nostre passat com una mitologia. Els moments transcendentals, els fets que ens van marcar, les ferides i els descobriments. Ficcionalitzem sempre, faltaria més. Els ésser humans estem fets de llibres, de mites escrits; i d'una manera d'explicar la nostra història mítica i amb una voluntat determinista, probablement equivocada però necessària per continuar cada dia. Quan un de nosaltres suca la magdalena a la llet i té talent per narrar i una família pintoresca, el festí està servit. És el cas d'Aciman.

André Aciman (Alexandria, Egipte, 1951) té els dos enunciats esmentats. Sap narrar. Sap respirar dins de la narració. Sap travessar habitacions, èpoques, personatges, ciutats, tocant la música adient. Mai no us quedeu a fora del seu món particular. Mai no teniu la sensació que la seva memòria sigui egoista, sinó que, ben al contrari, és un acte de generositat a tu en obrir les portes dels seus records, la seva família que no és, a estones, com si Frank Capra hagués contractat Proust de guionista per, després, no fer-li gaire cas.

Adéu, Alexandria (Out of Egypt. A memoir) va guanyar el prestigiós premi Whiting Award l'any 1997 amb aquests records dels anys 50 i 60 a la ciutat egípcia. Al marge de les seves qualitats com a narrador, de sortida ho tenia fàcil. Era nascut de família jueva d'origen turc i italià de parla francesa, encara que alguns membres també parlaven grec, judeocastellà i àrab. És a dir, la festa a casa per a un nen curiós amb els ulls com plats i orelles com radars. Personatges fascinants –el meu favorit és el tiet Vili, nefast estrateg i negociant, espia d'anglesos i italians gairebé que per desídia–, un escenari màgic –una Alexandria mirada per uns ulls occidentals– i, en definitiva, un món lliure, salvatge i incomprensible als nostres ulls actuals. És el somni europeu de la cultura, esgotat i rebentat per dues guerres mundials i els genocidis, holocausts i armisticis. Hi ha precisió, bona tria dels elements narratius, àlbum de fotos nítides i de la dosi mínima de nostàlgia que mai embafa.

André Aciman també es autor de la novel·la, Call me by your name –disponible en castellà– així com de la recopilació d'assajos: False Papers: Essays on Exile and Memory. Hi ha una gran tasca dels traductors Jordi Cussà i Anna Camps, responsables del fet que els passos de ball de l'autor no perdin gens ni mica el seu tempo, ritme i cadència originals.