la GALERIA
DE badalona
Escultor Guasch
El vaig conèixer a la platja de Badalona. El cel i la pluja eren de ferro colat. Jo mirava l'onatge mentre recuperava dies abandonats a la infància. Ell recollia fustes grans. Peces esquarterades per la força del mar i el pas feixuc del viatge, peces buides per la manca de destí. M'hi vaig apropar. Vam parlar de la bellesa que recorre el temps invers de la vida: com més vell i gastat, més bonic. Es presentà com a Víctor Guasch. Li vaig preguntar d'on li venia l'afecció. Contestà que del seu pare, afamat càmera dins l'escola de Barcelona; una de les grans obres d'art col·lectives del ser català. Ell també havia estat càmera de professió, i m'explicà una anècdota amb Gene Kelly, quan preníem un tallat en un bar de la Rambla. Havia deixat les fustes en una camioneta. Avui mateix tornava al seu estudi. Preguntà què faria amb les fustes “trobades”. Contestà que l'art era una manera de guanyar-se la vida: composava estructures amb fustes filles de la mar i les que recollia a la finca que tenia a les Garrigues, terra eixorca de secà, on l'allargada tortura de les oliveres i ametllers deixava clar que el viure s'ha fet per somiar amb l'aigua i la pols. Ell assemblava escultures que després venia a Eivissa i Formentera, perquè allà les cases encara s'envolten de terra. Vaig veure que era un home noble. Ens acomiadarem al bell mig de la Rambla. Havia deixat de ploure.