Tot temps present...

Martí Sales (escriptor, traductor, cantant dels Surfing Sirles) es passeja per l'actual i bullent escena indie catalana (indi, en diu ell) amb una intenció ben clara: tot passat no ha d'haver estat sempre millor. «Sóc un nostàlgic malaltís i he trigat anys a poder tenir una relació més o menys normal amb la realitat que em toca viure», se sincera en el pròleg. «Sempre he volgut estar on em deien que tot havia estat esplendorós i sempre em maleïa els ossos per haver nascut l'any 1979 i no el 1967, o el 1890, o vés a saber quan i on.» Així doncs, amb un discurs antagònic al de Woody Allen en el film Midnight in Paris, Sales –que ni va enganxar-se a la conga del Canet Rock del 1975, ni va posar mai els peus al Zeleste del Carrer Argenteria, ni va publicar cap fanzine durant els anys vuitanta hardcoretes barcelonins– saluda i celebra els (bons) temps indis d'avui dia, que d'aquí a trenta anys algú que ara va amb xumet ja s'encarregarà de repassar –i es maleirà de no haver viscut– amb un llibre d'intencions molt més mitificadores i, per tant, esbiaixades.

Ara és el moment. Breu crònica oral dels indis catalans recull, per mitjà d'un periodisme literari fluid i veloç, les xerrades que Sales, codirector també del festival Barcelona Poesia, va mantenir amb: Anna Cerdà, impulsora del festival de referència de tota la moguda: el Poparb; Jordi Llansamà, artífex de la discogràfica Bcore, casa d'artistes com Cornflakes, Standstill i The New Raemon; Gerardo Sanz, mànager d'Antònia Font, Manel i Mishima; Joan Colomo, un montsenyenc que ha militat en infinitat de bandes i que ja fa tres discos que ha emprès una aventura en solitari; David Carabén, cantant i compositor de Mishima; Artur Estrada, membre d'Aina i programador de l'Heliogàbal; Luis Hidalgo, periodista musical; i finalment, Xavier Riembau, un dels responsables de Bankrobber, segell de Mazoni, Sanjosex, Guillamino i el Petit de Cal Eril. No hi ha cap conversa que quedi en la superfície de la història. De gra, n'hi ha a totes, i els fets que s'exposen són tan recents que es fa difícil trobar cinquanta mil visions d'una mateixa cosa, com sol passar en els llibres que busquen reconstruir escenes musicals de fa quaranta anys.

Qui ja estigui il·lustrat en la matèria indi, doncs, trobarà informació de primera en cadascuna de les 168 pàgines del llibre: l'aposta de Sanz per Antònia Font –un grup que Sisa li havia fet descobrir en un Senglar Rock– i el consegüent Alegria; la filosofia straight edge d'un Colomo adolescent; una contextualització històrica del cool a Catalunya per cortesia de Carabén; la manera com Riembau i Marçal Lladó van fundar a la Bisbal una discogràfica que es podia haver dit Melody Nelson i Menú del Dia però que es va acabar dient Bankrobber... Ara bé, cal advertir a qui busqui en aquest llibre una mena de guia bàsica per introduir-se en aquesta escena de què tothom parla tan bé que es trobarà amb un reguitzell de noms amb què, dit barroerament, no rascarà bola.

Sales, però, té l'òptica enfocada i, encara que les vuit converses en realitat siguin vuit converses de bar, ens trobem possiblement amb el primer estudi amb cara i ulls d'una escena en què ja comença a caldre bibliografia. Ara és el moment pot ser per als indis el que Història i poder del rock català, de Sierra i Fabra, va ser per als laietans: el llibre correcte en el moment correcte.