Cinc minuts d'artista pop

Estic convençuda que David Hockney estaria d'acord al cent per cent amb la famosa frase de JV Foix “M'exalta el nou, m'enamora el vell”. Hi ha pocs artistes avui en dia tan reverents i deutors del passat que s'interessin amb tant d'entusiasme per les novetats del present.

Considerat el pintor britànic en actiu més important, Hockney, amb 75 anys, sempre està actualitzat. Literalment, no para de treballar, sigui al natural, col·locant-se enmig del paisatge, enregistrant en vídeo o fotografiant un camí o un arbre. Des que va descobrir l'Iphone i l'Ipad, ha trobat en els magnífics dispositius d'Appel unes eines fantàstiques per dibuixar i pintar. I encara li queda temps d'engegar sonades polèmiques com quan, fa poc, va arremetre contra Damien Hirst acusant-lo de no fer personalment les seves obres, o quan es va queixar contra les lleis antitabac en articles a la premsa britànica.

Després de passar per la Royal Academy de Londres, al Museu Guggenheim de Bilbao hi ha arribat una exposició de Hockney centrada en la seva obra paisatgística. Des dels inicis de la seva carrera, l'artista es va interessar per la representació de l'entorn natural, però és des que va tornar a viure a la seva terra natal, a Yorkshire, que el paisatge ha pres un protagonisme absolut en la seva obra. L'exposició David Hockney: una visió més àmplia, que es pot veure fins al 30 de setembre, mostra la manera com Hockney s'enfronta al paisatge partint de la seva obsessió per descobrir de quina manera els éssers humans percebem el món. “Ningú està segur de com és visualment el món, de com el veuen els nostres ulls”, diu Hockney al crític d'art Martin Gayford en el llibre-entrevista David Hockney. El gran mensaje, que acaba de sortir publicat a l'Estat espanyol, editat per La Fábrica. Quan un acaba la lectura d'aquest volum estimulant, té moltes més ganes de mirar al seu voltant.

Néixer i viure immers en un paisatge i una llum com el de les Illes Britàniques ha de condicionar forçosament un interès especial pel genere paisatgístic i per la observació de la naturalesa. En certa manera, Hockney és fill, entre d'altres, de pintors anglesos com Constable i Gainsborough. Quan vivia a Califòrnia, Hockney pintava els llargs recorreguts per carretera que obliga a fer la vida a Amèrica, a l'estil d'una cartografia en moviment, semblant a les imatges de ciutats que es pintaven a la Xina als segle XVIII en grans rotlles desplegables. Fins i tot les celebèrrimes pintures de Hockney de piscines californianes tenen un component fortament paisatgístic. El pintor redirigeix la nostra mirada cap al moviment de l'aigua, que ell va representar d'una manera, amb alguns traços gràfics, i que ha fet fortuna.

En els últims anys, però, els arbres i els camins de Yorkshire han copat de manera monumental la producció de Hockney. Ajudat en el procés de la fotografia i el vídeo per aptar la totalitat del panorama, l'artista ha construït obres de grandíssim format que ocupen panys sencers de paret. Una és Arbres més grans prop de Warter que, segons explica Martin Gayford, és probablement el paisatge més gran de la història de l'art i, definitivament, el més gran pintat sencer a l'aire lliure. Està format per 50 teles, que juntes fan 4,5 metres d'alçada per 12 de llarg. Un altre exemple de pintura monumental és L'arribada de la primavera a Woldgate. East Yorkshire el 2011, que es pot veure al Guggenheim i que està formada per 32 teles.

L'ús de diverses tecnologies en el procés de creació de Hockney forma part intrínseca en la trajectòria de l'artista. “Si realment et fascina com és el món, hauràs de mostrar gran interès per tots els procediments de creació d'imatges que es creuin en el teu camí”, diu. En el seu llibre suggestiu El conocimiento secreto, Hockney va revelar l'ús que antics mestres de la història de la pintura havien fet de lents i càmeres obscures. Si resulta que Vermeer s'ajudava de càmeres fosques que li permetien calcar les escenes pictòriques, això treu mèrit al mestre? Aquest és el gran i polèmic tema que Hockney va posar sobre la taula en el seu llibre magnífic.

De la mateixa manera, ell no s'amaga d'explicar els trucs que utilitza per pintar ni de elogiar les meravelles de crear a través de l'Iphone i l'Ipad. Malgrat que sempre se l'etiqueta d'artista pop, l'actitud de Hockney és més postmoderna que una altra cosa. El seu marxant d'art de tota la vida, John Kasmin, ho corroborava fa uns anys dient que el pintor “només va ser artista pop durant cinc minuts”.