Els crims de Canes

A Super-Cannes de J.G. Ballard es pot llegir una de les descripcions més ferotges del festival de Canes: “Al llarg de dues setmanes, La Croisette i els grans hotels esdevenien de bon grat una façana, l'escenari més gran del món. Sense saber-ho, les multituds que es congregaven sota les palmeres oficiaven d'extres, reclutats per fer el seu paper tradicional, i molt més segurs de si mateixos que els actors en qüestió, que semblaven incòmodes en baixar de les seves limusines, com si fossin criminals famosos portats a un judici popular davant el jurat del festival, un Nuremberg cultural i a gran escala, amenitzat amb seqüències de cinema que mostraven les atrocitats que havien ajudat a cometre.”

Potser el mateix Ballard es va sentir un criminal quan, l'any 1996, va visitar el festival amb motiu de l'estrena de Crash (1996), de David Cronenberg, adaptació d'una de les seves obres cabdals: la pel·lícula va rebre el premi especial del jurat, però també va ser víctima de la violència d'una premsa internacional que no va ser gaire receptiva a la radicalitat de la seva proposta.

La setmana passada va començar una nova edició del rei dels certàmens cinematogràfics i alguns dels qui ens hem quedat a casa –un servidor només ha a anat a Canes un cop: l'any en què Theo Angelopoulos es va emprenyar amb la Palma d'Or concedida a l'Underground (1995) de Kusturica– ens preguntem a quina pel·lícula li tocarà exercir el rol d'ase dels cops o d'obra provocadora / maleïda / malentesa / demonitzada en la selecció d'aquest any. Dit d'una altra manera: quin serà l'Anticristo (2009) de Lars Von Trier d'aquest 2012?

Amb una nòmina que inclou Wes Anderson, Audiard, Carax, Haneke, Kiarostami, Garrone, Cronenberg, Raygadas, Rosales, Apicahtpong Weerasethakul, Trapero, Pablo Larraín, Gondry i tants altres –entre els quals, un Raúl Ruiz que presenta obra pòstuma–, Canes s'afirma un any més com el rovell de l'ou del plaer cinèfil global, però un acaba tenint la impressió que certs models d'autoria, certes propostes extremes, no tenen cap altre remei que inspirar, en aquell context, escamots de linxament. Ho comentava l'altre dia amb un company que estava a punt de marxar a Canes, davant del cartell d'Un lugar donde quedarse (2011) de Paolo Sorrentino, que ell havia vist (i rebutjat) al festival de l'any passat. Podia entendre el seu rebuig, però hi vaig afegir que potser un festival no donava gaire marge per gaudir dels plaers de l'excentricitat. “Sí”, em va respondre, “després de tres dies de projeccions, un ja no està per ximpleries”.