Vi vell en bóta nova

Peter Gelb es va proposar, en prendre les regnes del Met de Nova York, modernitzar les posades en escena d'un teatre famós pel seu conservadorisme, però evitant al màxim les propostes radicals habituals a mig Europa. Gelb és dels que pensen, i així ho ha defensat públicament (deu estar, amb o sense corralito, en la mateixa ona ideològica que el Nobel Paul Krugman), que per guanyar diners se n'han de gastar, o, si es prefereix un altre verb, invertir. I això és el que ha fet a bastament al Met.

L'aposta més cara i arriscada ha estat la nova producció de Der Ring des Nibelungen de Wagner, encomanada a Robert Lepage. El cost de l'operació ha estat de setze milions de dòlars, emprats en bona part en la construcció i instal·lació d'una gegantina màquina de 45 tones (es va haver de reforçar l'escenari del Met perquè pogués suportar el pes), formada per 24 planxes mòbils que prenen disposicions variades i sobre les quals es projecten vídeos de tota mena. L'últim crit en tecnologia escènica per dur la Tetralogia al segle XXI. Ho han aconseguit? Em temo que no, o, en tot cas, és un segle XXI ben poc interessant.

Un cop vist el tercer dels tres cicles sencers que el Met ha programat aquesta primavera, el resultat global no convenç. És cert que Lepage conjura imatges vistoses, com el descens al Nibelheim, l'ascensió quasi alpina al Walhalla, o la visió zenital de Brünnhilde a la roca envoltada de foc, al costat d'escenes ridícules, com el drac de fira a què s'enfronta Siegfried, o un capvespre reduït a la destrucció de les estàtues dels déus, deixant després l'omnipresent màquina en suau ondulació. En un esforç molt benèvol d'interpretació, aquest final pot ser llegit com un retorn a la calma primigènia.

Què falla, doncs? La màquina sovint fa més nosa que servei, limita molt l'espai on evolucionen els personatges, afavoreix moments risibles (les valquíries baixant per les planxes com nenes en un tobogan) i, en definitiva, és l'excusa per amagar la falta absoluta de visió pròpia sobre una història rica en significats. Per a alguns, aquesta reducció al nivell més primari de la trama, explicada amb aplicada bona lletra, pot ser un bàlsam, però en realitat no és fer cap favor a Wagner, l'obra del qual, per la seva condició de clàssic universal, ha de ser interrogada, qüestionada i rellegida pels artistes de cada època. El muntatge de Lepage canvia els telons pintats i el cartró pedra de fa dècades pels ginys d'última generació, però el contingut segueix sent igual de caspós. Resumint, vi vell en bóta nova. De la part musical, en parlarem la setmana vinent.