Mànigues xopes

“Nosaltres trobem la bellesa no pas en una cosa concreta, sinó en els jocs d'ombres, en els clarobscurs sorgits de la juxtaposició de diversos elements”, escriu Junichirô Tanizaki en el seu Elogi de l'ombra. Molts dels versos d'aquesta antologia clàssica de la tanka japonesa sembla que es corresponguin amb aquesta idea, tot i que van ser escrits uns quants segles abans que Tanizaki la formulés. Fujiwara no Arisuke, per exemple, un dels cent poetes compilats aquí, es refereix a “la llum clara, / resplendent, de la lluna”, que s'escola “entre aquests núvols / que el vent fred de l'autumne / esfilagarsa”.

Amb les tankes –una forma més antiga que l'haikú– passa com amb les jarchas mossàrabs, que eren uns versos que es feien servir com a coda en una composició força més llarga. Tenien la virtut de sintetitzar el tema del poema. Amb el temps, van prendre cos propi, es van individualitzar, i han arribat fins al dia d'avui –les tankes, no pas les jarchas– amb una vitalitat extraordinària, que, des de fa més d'un segle, ha traspassat les fronteres culturals en què es van originar com a forma poètica i com a programa estètic. Un cop llegides, una per una, les cent tankes contingudes en el llibre, el lector remarcarà que hi ha tòpics literaris comuns a la tradició trobadoresca provençal, per exemple: la llum de l'alba obliga els amants a separar-se; n'hi ha d'altres que són encara més universals: els cabells blancs a la testa d'un home són el resultat de la neu del temps. Però, en canvi, n'hi ha molts més que només responen a la idiosincràsia japonesa, i que acoloreixen aquest bellíssim ventall líric d'un centenar de composicions de cent autors diferents corresponent a la segona meitat de l'època Heian (794-1185) i a les primeres dècades de l'època Kamakura (1185-1333). L'antòleg, Fujiwara no Teika, va ser un dels poetes més importants en la tradició de la tanka.

Magnífica feina de traducció, la de Jordi Mas López. Valuosíssimes la seva introducció i les notes finals, que tenen un cert caràcter d'exhaustivitat. Mas ens explica qui era l'antòleg, passa revista dels temes consagrats per la tradició; ens il·lustra sobre l'origen i l'objectiu de la tanka, i ens en revela, alhora, alguns dels mecanismes més sofisticats, relacionats amb l'analogia; descriu alguns conceptes específics que ajuden a entendre millor aquestes breus composicions d'una expressió lírica tan reconcentrada i, si se'm permet l'adjectiu, tan pura. Per exemple, el d'utamakura, això és, aquells “indrets que la tradició ha anat carregant de connotacions poètiques”. Jordi Mas també recorda que el model mètric de la tanka en català el va establir Carles Riba, autor de les del llibre Del joc i del foc (una de les quals, la número XVII, em fa escruixir, perquè acaba proposant: “no escolleixis / entre el vent i la flama” [el subratllat és meu]). L'obra que ens ha donat Jordi Mas López mereix tots els elogis, i no tinc cap mena de dubte que quedarà com una referència ineludible de la bibliografia catalana referida a la poesia japonesa clàssica.

Amb una presentació tan completa, i un aparat de notes final igualment tan acurat, els versos se sabran paladejar millor. La naturalesa humana és reflex de la natura: “un món on ni la pluja, / ni el temps, mai no s'aturen”, escriu Ono no Komachi. Les mànigues són molles de pluja, de neu o de llàgrimes –de fet, els dos fenòmens meteorològics esmentats no són altra cosa que la metàfora del plor–. La mort i la desemparança queden expressades en uns versos exquisits que es refereixen a les flors blanques dels crisantems visitades pel gebre. Les fulles seques són el brodat que abilla les aigües d'un riu. Una antologia molt popular al Japó perquè es va estampar en un conegut joc de cartes que se solia jugar la nit de cap d'any i no cap altre dia.