L'estoig i les obres d'art

Als anys seixanta aparegué la inquietud per mostrar adequadament i deguda les obres d'art de nou encuny. Aquelles peces insòlites havien d'oferir-se a l'observador des d'una percepció que permetés captar ensems el concepte i la sensibilitat que oferien. Es plantejà amb cruesa estructural la qüestió del sentit i la funció del museu. L'edifici havia de ser aixecat, construït, per mostrar unes obres concretes o bé continuava essent vàlid encabir les obres de nou concepte en els diferents esquarteraments i apartats de les estructures establertes? Barcelona s'hi trobà embolicada: el Macba fou encàrrec exprés d'un museu fet a l'arquitecte Richard Meier, sense indicar-li, però, què s'hi volia mostrar. Conseqüent, l'autor construí el seu museu ideal: exhibir-hi escultures, condicionant que exigeix una il·luminació esbiaixada des de baix, des de dalt i també zenital.

Lliurat el museu, hom s'adonà de la pífia. El contratipus en fou el MNAC, que aprofità un retro cupulat palau neoclàssic per a festes i banquets d'exposicions per encabir les obres.

L'exemple de modernitat acurada que reuneix millorats els dos extrems l'acabo de veure al Museu d'Art Modern de Cotlliure. Les seves successives sales d'acurats murs, espais i il·luminació, en una estructura de recuperació, permeten mirar i conceptualitzar el que s'hi exposa (per a l'ocasió, obra geomètrica de Rocamora). L'espai estoig ho embolcalla i encaixa i n'ofereix la més pregona dimensió.