Crítiques. Novel·la
Jordi Capdevila
Radiografia de l'Andorra actual
No és una novel·la negra, encara que el seu autor insisteixi en el protagonisme del ja popular oficial de la policia andorrana Andreu Boix. Un agent que va iniciar les seves aventures en la novel·la Blau de Prússia, guanyadora del premi Carlemany el 2006.
Què hi fa un agent d'un país d'estar per casa en un relat de novel·la negra? Ben poca cosa. No es pot oblidar que les trames del gènere policial s'han gestat sempre en els baixos fons d'alta delinqüència dels països més desenvolupats. L'exemple més significatiu el tenim en la novel·la negra nord-americana de fa un segle, pare i mare del gènere. Una narrativa que sol representar una atmosfera asfixiant de violència, por, injustícia, inseguretat i una tradicional corrupció del poder polític, a més d'una crítica nítida a les desigualtats socials. I sempre protagonitzada per personatges sense escrúpols, tant entre els delinqüents com pel bàndol de les forces de l'ordre. Els bons solen ser els investigadors casuals i independents. I en els darrers temps, després d'un cert protagonisme de la narrativa negra mediterrània, que agrupa escriptors italians, grecs i catalans, com Manuel Vázquez Montalbán, sobresurt la novel·la negra escandinava, amb Henning Mankell, que obre un camí profund de denúncia social, i els best-sellers de la trilogia de Stieg Larsson, que porta la baixesa moral, individual i col·lectiva, d'unes societats fins ara modèliques a uns extrems límit. Un model que ha deixat escola als països nòrdics.
Un gènere que vol introduir Albert Villaró en l'escenari d'un país petit i bucòlic com Andorra, on tothom es coneix, un país que es regeix per unes lleis medievals, però que es troba immers en el món global. Fins i tot ha acceptat deixar el negoci de ser un paradís fiscal per salvaguardar els ingressos il·legals de fortunes alienes. I encara en són més, de diminutes, les màfies del crim i les forces per combatre'l. Només s'ha de dir que les accions més il·legals que creixen ara continuen sent el contraban de tabac i licor. Una activitat que ha augmentat perquè s'ha convertit en l'únic recurs per sobreviure de persones que han perdut la feina a l'altra banda de la duana.
Davant d'aquest panorama, Albert Villaró ha tramat la seva novel·la en dos esdeveniments que conflueixen a Andorra: un de ben autòcton, la setmana de l'isard, amb carta blanca per a la caça d'aquests simpàtics animals als cims més característics i amb armes sofisticades; i un de global, la visita oficial del president francès Sarkozy, copríncep d'Andorra.
L'assassinat d'un pacífic duaner andorrà amb una arma precisa per matar isards en els dies preparatius de la visita presidencial engega les alarmes, que s'agreugen quan uns escrits anònims donen pistes que fan pensar que es prepara un atemptat contra Sarkozy. I la màquina policial s'accelera amb el control de tots els participants de la cacera i amb la incorporació d'efectius de la policia francesa.
Boix i el seu entorn
I en aquesta escalada de violència, amenaces, pors i sentiment d'incompetència és on es mourà Andreu Boix. Un oficial que ha d'afrontar tanta responsabilitat amb malalties greus sobtades de familiars directes, més assassinats de gent innocent, detencions de caps de turc sense cap ni peus i el control de tota l'activitat policial pels serveis francesos. Seran uns dies intensos per al policia que no li impediran tenir temps per deixar anar adrenalina en afers seductors compromesos, que alteraran més la vida andorrana que la visita oficial de l'estadista.
En aquest batibull d'intrigues, complots i intimidacions, el policia protagonista va recreant l'Andorra actual des del budellam on transita la seva òptica professional. El relat està ple de sang i fetge però només és l'excusa per fer un retrat profund i sense concessions de la societat singular andorrana, un país sobirà remenut, enclaustrat entre pics inaccessibles, amb un mínim espai, població i encanteris per exercir la seva sobirania. Un relat de gènere negre com a excusa per reflectir amb mestria els colors, l'atmosfera, el bullici, l'esperança, les il·lusions i les frustracions d'un món bucòlic i entranyable.
L'escala del dolor del títol, que valora els graus del patiment humà, no és res més que una metàfora per classificar el relat en un gènere literari concret. Un miratge. La novel·la acaba sent un gran retaule que recrea tots els angles de l'atmosfera actual, plural i enriquidora d'una societat diminuta però oberta a tots els colors de la vida.
Una gran i profunda radiografia de l'Andorra actual, ben retratada amb una trama reeixida, una prosa àgil i rica i un desenllaç sorprenent. Una gran novel·la.
