Monstres al lloc més bonic del món

Elmore Leonard, veterà i imprescindible cronista de carrerons i violència humorística (o era humor violent?), va llançar un decàleg particular sobre com ha de ser una bona novel·la. I més, en el cas de la novel·la negra, subgènere de reputació (encara) dubtosa i que necessita demostrar que és més que un divertiment per descansar de la novel·la seriosa (?), la que no requereix etiquetes (o estigmes?). John Verdon (que juga la Champions tot just des del 2010 tot i els seus 70 anys, mentre Leonard ja hi participava en temps de Kubala) infringeix el decàleg, ja que incompleix (com a mínim) set dels punts de l'autor sense els quals Tarantino no podria viure.

Verdon no només comet el sacrilegi de començar l'última novel·la (No obris els ulls, publicada per Proa) parlant del temps (allò que John Ruskin va anomenar “la fal·làcia patètica”), sinó que gosa encetar-la amb un pròleg; abusa de verbs diferents de dir per introduir un diàleg (cau en el parany periodístic de demanar, exposar, contestar, cridar, afegir, exclamar i un llistat que requeriria una lectura obsessiva); descriu els personatges de manera minuciosa, i sacseja llocs i espais per explicar-ne fins al mínim detall (crear atmosferes per a uns, matar la narració per a l'amic Elmore). Leonard, tot i el paper de barrufet rondinaire, perdona la vida en les seves taules de la llei a il·lustres com Margaret Atwood o Tom Wolfe, i amb Verdon potser s'hauria de plantejar una altra amnistia.

La novel·la negra està plena de protagonistes prototípics (res en contra) a què ens acostumem, com qui cada dia es pren un cigaló tot i fer una ganyota. L'inspector Dave Gurney (jubilat prematurament i que viu amb la seva dona Madeleine en un entorn idíl·lic d'ocellets i arbres lluny de Nova York) no segueix el patró torturat del Harry Bosc de Connolly, ni el del Brunetti de la Venècia fosca i que no encisa des d'un catàleg d'Halcón Viajes, i ni de bon tros el del malcarat Jaritos de Markaris, tots ells Mourinhos (o Stoichkovs, provocador més nostrat) de novel·la de polis i lladres que tant ens fascinen. Gurney guardioleja una mica i s'acosta més a un perfil com el de la Rebecka Martinsson de Larsson (l'Asa, que quedi clar).

Si en el debut Sé el que estàs pensant, Gurney s'enfrontava a un psicòpata capaç de llegir la ment, a No obris els ulls tornen a temptar-lo amb un cas que sembla fàcil de resoldre (una noia, Jilian Perry, és decapitada abans de fer el brindis del dia de la seva boda, un jardiner mexicà desapareix i troben un matxet ensangonat), però que es va complicant quan Gurney (a petició de la mare de la noia) comença a enfilar l'agulla que el porta a teixir una trama brillant al voltant de la desaparició de diverses noies (totes havien passat per Mapleshade, centre per a joves que han patit i comès abusos sexuals, dirigit pel marit de la Jilian).

L'artifici escollit en aquesta ocasió per Verdon s'endinsa en les aigües tèrboles de la prostitució de luxe (amb clients depredadors que cerquen molt més que sexe), de grups mafiosos, i d'assassins en sèrie, però torna a ser el seu MacGuffin particular per resseguir amb les puntes dels dits amb precisió obsessiva la relació entre Gurney i la seva dona Madeleine. Verdon, des del seu exili sense veïns dels Catskills acaronat pel piular d'un cor d'ocells, torna a teixir una història al voltant del vincle d'una parella que potser ja s'ho ha dit tot, que no sap compaginar diverses perspectives de vida, que ens bufeteja amb l'essència de les relacions humanes vestides de fets tràgics i violents quan, potser, vol cridar-nos més l'atenció sobre els quotidians, els de portes endins, els que sorgeixen en un passeig agafats de la mà a la vora del riu que no pas en la ment perversa que juga amb la innocència i la crueltat de noies torturades en la seva infantesa. La mateixa mare de la Jilian ho diu ben clar: “La meva filla no tenia amics, era una sociòpata”, ja que ella també va ser alumna (eufemisme per no dir directament interna) de Mapleshade.

No sabem si Verdon planifica arrodonir la trilogia, però la seva esposa Naomi (àlter ego de la Madeleine) segur que pensa com el personatge de ficció quan, en rebre una nina decapitada com a amenaça, diu a Gurney: “Has deixat entrar monstres a casa meva, al lloc més bonic del món.”