Quan els científics escriuen llibres de ficció

Queden molt lluny aquells temps en què la literatura semblava reservada a unes quantes figures

erigides en Escriptors de l'Època, que de tant entant emetien Grans Obres destinades a la posteritat. La societat no ha parat de cremar etapes fins a integrar la producció artística i intel·lectual en l'àmbit del consum, amb una oferta més que diversificada. Així, la literatura ha esdevingut una finestra oberta a tot tipus d'expressió personal contra els compartiments estancs de la vida superreglada.

Una prova d'aquesta obertura és que cada vegada hi ha més científics que experimenten amb la ficció. La llista seria molt llarga, valguin només dos exemples: fa pocs dies, en aquest mateix suplement, es destacava la narrativa del metge mallorquí Jaume Ferrer Sancho, també tenim el prolífic Salvador Macip, doctor en genètica molecular i últim premi Carlemany per Hipnofòbia, i el 2009 una novel·la com Codi genètic va significar el debut d'Amàlia Lafuente, catedràtica de farmacologia, amb un tema com la investigació de l'Alzheimer.

La publicació de la tercera novel·la de Carme Torras (Barcelona, 1956) em dóna motius per parlar d'una trajectòria exemple de la fèrtil combinació de ciència i literatura. En efecte, Miracles perversos (Pagès Editors, 2011) suposa un pas de qualitat en la seva consolidació com la narradora versàtil i eficaç que ja s'havia mostrat en dues anteriors ocasions. Llicenciada en matemàtiques i doctora en informàtica, amb La mutació sentimental (Pagès Editors, 2007) els seus coneixements de robòtica van trobar aplicació directa en la història d'una adolescent que és ressuscitada a mitjan segle XXII després d'haver estat hivernada un segle abans a causa d'una malaltia terminal. Adjudicada a una mare d'adopció, comprovem l'estranyesa de la nena davant d'un món deshumanitzat que no lliga amb el de la seva infància. A més de guanyar el premi Manuel de Pedrolo 2007 de ciència-ficció, va merèixer l'Ictineu 2009 al millor llibre publicat de ciència-ficció, un gènere que amb els vaivens de les modes avui sembla relegat a les xarxes socials.

Tanmateix, Carme Torras ja havia debutat força abans amb la novel·la Pedres de toc (Columna, 2003), premi Primera Columna, on analitzava el xoc de personalitats entre una veterana figura de la dansa contemporània i una jove escriptora de biografies per encàrrec. Res vinculat a la seva condició d'investigadora de robòtica, però sí un enfrontament dialèctic entre la racionalitat i els sentiments que, d'alguna manera, continua present a la tercera novel·la. A Miracles perversos, premi Ferran Canyameres de novel·la 2011, hi trobem una trama minuciosament organitzada, tal com demana el gènere de misteri i intriga, que se sustenta en la comunicació per correu electrònic. La protagonista és una dona originària de Barcelona i establerta a Washington, vídua d'un famós escriptor americà, mort d'accident un any abans. La intriga sorgeix quan rep uns enigmàtics correus amb la novel·la per entregues que promet enviar-li un desconegut que l'anirà introduint en una xarxa de veritats i mentides cada vegada més relacionada amb la seva pròpia vida... fins que la història pren un tomb radical.

Tres gèneres ben diferents o tres manifestacions d'una sòlida formació científica, en actual exercici, que salta al terreny de la ficció. Probablement, la recerca d'un esperit humanista massa absent del nostre món pragmàtic i superespecialitzat. En tot cas, una suma d'interessos que va a favor de nosaltres, els lectors, sempre àvids de coneixements, que hi trobem una naturalitat difícilment assolible per l'escriptor corrent que s'ha de documentar en camps que no li són propis.