Novel·la
Òscar Montferrer
Com en el billar
Un periodista rep l'encàrrec de fer un llibre sobre la temporada de l'equip de bàsquet que promou un amic seu i que té com a entrenador un altre amic seu, amb els quals manté lligams des de la infantesa. El procés de documentació li dóna accés a informacions desconegudes i es transforma en un període de descoberta de fets que li ofereixen una nova manera d'avaluar-se i d'avaluar el seu entorn.
L'escriptor mallorquí Joan Mas i Vives tria per a la seva segona novel·la aquest plantejament argumental que contribueix a engruixir el món literari poblat per periodistes que descobreixen la veritat de la seva ànima a mesura que aclareixen les ombres que els han estat envoltant.
L'autor deixa clar, de manera implícita, que no té un interès real a fer creïble la literalitat de la seva narració: el periodisme que ell descriu –la manera de fer les coses en el dia a dia del protagonista– té a veure amb la imatge èpica i engrandidora que s'ha volgut donar a la professió de manera tradicional, i no amb el seu lamentable estat actual. Així mateix, el lirisme exhortatori amb què dota bona part dels diàlegs desenganxa l'obra dels paràmetres de la versemblança. I, encara, les peripècies a l'estranger d'un dels coprotagonistes –en Joan– arrodoneixen la sensació que Mas i Vives, a l'hora de delimitar l'àrea física de la seva novel·la, ha volgut dibuixar-se un escenari del tot irreal en què sentir-se fonamentalment còmode a l'hora de fer brollar les seves intencions.
Kabul i Berlín a l'últim segon, en què hi ha una intensa i extensa quantitat de referències al món del bàsquet, vol parlar de la vida i dels tombs que hi fan els que la interpreten des del protagonisme i els que consideren que ja els va bé el paper de secundari. Per això, la figura d'en Joan –absent físicament, omnipresent arreu a causa dels efectes dels seus actes– esdevé el motor que fa moure el xassís en què hi ha en Guillem i en Toni –que completen el tercet de companys de joc en la infantesa– i la resta de personatges.
Com en una mena de joc de billar en què no cal que les caramboles siguin estèticament perfectes, les evolucions vitals que animen la novel·la topen les unes amb les altres. En alguns casos, els tocs són freqüents. En d'altres, esporàdics. Uns són forts i destaroten la resta de boles de la taula. Els altres són quasi insinuacions de frec que ben bé podrien passar desapercebudes. El conjunt que retraten amb els seus moviments és fràgil, la qual cosa sembla demostrar que l'escriptor ha dut a bon port les seves intencions.