‘Trovatore' amb veus

No ens enganyem, més enllà de les improbabilitats del llibret, i per molt que es faci una proposta dramatúrgica potent, per programar Il Trovatore o es disposa de quatre cantants que arrosseguin o millor quedar-se a casa. Per obrir el cinquè Festival del Mediterrani, el Palau de les Arts va reunir un repartiment remarcable que justificava deixar el sofà. Maria Agresta té prou atots per ser una gran Leonora: veu important, de centre sòlid i agut segur, agilitats suficients i fraseig elegant. Amb el temps segur que la interpretació esdevé menys plàcida i més personal. Manrico va ser defensat pels recursos, impressionants, de Jorge de León, amb un instrument sa, ben timbrat, potent, un terç superior espectacular i una expressivitat càlida. Llàstima que la dinàmica preferida del tenor canari sigui el forte. Juan Jesús Rodríguez va ser un Luna convocat a última hora, estentori en ocasions, però amb autoritat més que suficient, mentre que Ekaterina Sementxuk va ser una Azucena truculenta que va posar la pell de gallina quan tocava (en explicar com va cremar el seu fill i quan consuma la venjança).

Poques òperes haurà dirigit tan bé a València Zubin Mehta com aquest capolavoro verdià. Amb una orquestra en bona forma i un cor exultant, el músic indi va donar el tremp just a un discurs que sempre mirava endavant. La producció de Gerardo Vera semblava voler subratllar el rerefons de guerra civil de la trama. Només semblava, perquè més enllà d'alguns detalls (els gitanos com a refugiats), la seva direcció es va limitar a deixar que els protagonistes cantessin les seves àries ben endavant de l'escenari.