Més lluny, més alt, més fort, més literari

Fa molts segles que l'esport és present a les nostres vides, com a practicants, com a espectadors o en tots dos formats. No per a tothom, és evident, però sí per a una majoria. Per esperit competitiu o per estar en forma. O per experimentar sensacions anímiques extremes, fanàtiques (o poc hi falta), com els passa a molts seguidors del futbol. Això ha fet que sigui font d'inspiració per a tota mena d'expressions artístiques, aprofitant l'embranzida d'autoajuda plantada pel baró de Coubertin amb el seu eslògan olímpic “Citius, altius, fortius” (“més lluny, més alt, més fort”; hi podríem afegir més ràpid, més gols, més patrocinat...). La visió enaltidora de l'esport empeny l'esperit de superació com a metàfora d'aspectes de la vida no esportiva, com ara la força de l'equip, la lluita, el sacrifici, la constància i tantes altres virtuts relacionades amb l'esport i, per tant, amb la vida diària.

No cal citar les desenes de llibres relacionats amb el futbol i en concret amb el Barça que han aparegut els darrers anys, en especial els quatre últims i dedicats a Guardiola i el seu equip triomfant. Sí que faré una repassada dels best-sellers que fan referència a córrer, com el de l'especialista de muntanya i superhome Kilian Jornet o el del maratonià televisiu Arcadi Alibés (tots dos a Ara Llibres), la novetat de l'entrenador de famosos Martín Giacchetta (Correr. Tus pasos hacia el equilibrio, Grijalbo), però encara més els casos relacionats molt estretament amb la literatura, com ara el llibre que narra com va descobrir les virtuts sobre córrer Haruki Murakami (Empúries) i l'excel·lent Córrer (Anagrama-Empúries), en què Jean Echenoz narra la història del mític i peculiar atleta txec Emil Zátopek.

Sajalín ens ofereix el llibre de memòries del precisament també txec Ota Pavel, pseudònim d'Otto Popper (Praga, 1930-1973), esportista i periodista esportiu apassionat per la pesca. A Cómo llegué a conocer a los peces, Pavel explica els anys de repressió nazi (van assassinar el seu pare, jueu, i els seus dos germans grans) i altres vivències (el 1964 se li va diagnosticar trastorn bipolar; època en què va escriure més novel·les) a través de la seva passió per la pesca de riu.

I també amb un fons d'experiències, o més aviat de sensacions personals, Jordi de Manuel ens ofereix Orsai (Meteora; avui, a les 19 h, el presenta Matthew Tree a Laie), un curiós llibre amb vint narracions, en alguns casos relacionades entre si, dedicat al món del futbol però des d'angles poc habituals. Hi ha moments per a la nostàlgia, per a l'humor subtil, per a la crítica i fins i tot per a la ficció estripada, com a la narració Penals, en què dos equips fa vint anys que disputen una final perquè ningú és capaç de trencar l'empat, en el moment d'escriure el conte, de 383.226 gols. De Manuel, que ja havia conreat la narrativa breu, s'allunya del seu hàbitat més habitual els darrers anys, les novel·les policíaques. De manera conscient o no, ens dóna la clau de per què és millor que els escriptors escriguin d'esports i no a l'inrevés amb la cita del futbolista Lukas Podolski: “El futbol és com els escacs però sense daus.”