Guilla?

Mai no vaig veure cap guineu, al Nou Barris de la meva infància, però el terme em resultava prou familiar. A la plaça del Virrei Amat on jo vivia, la majoria de veïns parlaven castellà, però tothom sabia guillar cap al Guinardó o cap a la Guineueta, dos dels barris més propers, batejats així per les antigues guineus que hi campaven. En canvi, quan mon pare em parlava de les Guilleries no ho associava pas a aquest cànid rogenc tan usat pels faulistes per representar l'astúcia. Dir-ne guineu o guilla depèn del mateix que dir llonganissa o botifarra, mongeta o bajoca. Depèn d'on. Ara bé, el que no sabia era que fos viva una altra accepció. Fa dos dilluns, a Sant Vicenç de Montalt, vaig constatar que la gent gran encara recorda l'amenaçador advertiment que els feien per impedir que, de nens, es fiquessin a les nombroses mines d'aigua dels voltants: “No hi vagis que t'agafarà la guilla.” I no es referien a cap bèstia. Guilla, aquí, vol dir absència d'oxigen, aire asfixiant. L'Alcover-Moll recull una accepció vinícola de guilla: “Capa d'àcid carbònic que es forma damunt el vi que omple els cups.” A les terres dels xurravins (malnom ornitològic dels santvicentins) n'hi havia, de vinya, de manera que l'ús es devia estendre a una altra mena d'ofecs.