Poesia
Cantar amb la veu de poeta
Juan Carlos Elijas acaba de publicar a Pagès Editors Per un nus a la gola, el seu primer poemari en català, que va ser guardonat el febrer passat amb el 14è premi de poesia Maria-Mercè Marçal. L'autor hi recita versos del tercer mil·lenni, però se suma al conjunt iniciat per aquells i aquelles que, en temps pretèrits, ja cantaven en grec i en llatí la vida i la mort, l'amistat, l'amor i la fugacitat irreparable del temps.
La primera part del llibre, Llum de vesprada, està signada a Tàrraco i mira el mar des del port d'aquesta ciutat antiga, convertida enguany en capital de la cultura catalana. S'hi pot sentir la malenconia, la tristesa per la pèrdua de l'amic i una punyent nostàlgia. Brava poesia lírica, poesia en primera persona, que canvia la cítara d'Apol·lo per les guitarres de Clapton i Hendrix, o pel piano de Bartók.
Elijas, a la segona part del llibre, Els campanars de la vall, escriu “Algú em dicta les frases / que anoto en aquest quadern”. Al món clàssic, poetesses i poetes són la veu de la divinitat. Per obra d'Apol·lo, déu tan ambigu com bellíssim, i tan poderós com cruel, diuen cançons que són profecies, i ens transporten a universos paral·lels. Actuen de mèdiums i no trien; ben al contrari, són triats. No és una vida fàcil, la del poeta. Elijas ens confessa “el sòlid dolor d'haver nascut en vers”. Però existeix, al cap i a la fi, una certa compensació: el poeta sap que es pot construir amb paraules quelcom capaç de sobreviure el pas dels segles, que es pot produir “la victòria irredempta del poema”, el triomf de la memòria.
Filles de Zeus i de la memòria, les nou muses ens guien en els ardus i solitaris camins de la creació. La que té cura dels poetes lírics és Erato, el nom de la qual ens suggereix desig. Qui s'hi podria resistir? Elijas segur que no i per això ens regala un esplèndid Últim poema d'amor; i és que “la nit, diu la cançó, pertany als amants”...
El drama dels invisibles amb Mèxic al fons
Diuen que Orfeu era fill d'una musa i del déu Apol·lo, i que cantava tan bé que fins i tot va poder baixar als inferns a reclamar Eurídice, la seva estimada desapareguda prematurament, i també diuen que va aconseguir convèncer Persèfone. A la tercera part del llibre, Elijas, com Orfeu, ens vol commoure, i és en favor dels altres que canta. Entre el corb d'Apol·lo i la pantera de Dionís, Elijas interpreta el drama dels invisibles, amb Mèxic com a paisatge i el nou món de referent.
El viatge cap a terres de ponent ha donat uns fruits magnífics: les visions se succeeixen. És al Mirall de fum on Artaud, Bartra, Cernuda o Cravan presideixen el ritual de transformació del po2eta, que muda en aire, en aigua, en terra i en foc. La vida a ritme de mite.Tanmateix, al final del camí i a la vista del mar, retorna la nostàlgia i el poeta comprova que el periple no ha esborrat la tristesa i que el nus a la gola ara hi és instal·lat de manera permanent. Però el més sorprenent del cas és que, semblantment a com passa amb el cap esquarterat d'Orfeu, el poeta és capaç de seguir cantant.
