“La sardana i la música de cobla no moriran mai”

Crec que ha estat un reconeixement a tota la tasca que he fet durant tants anys amb l'edició de la revista Som i la difusió de la sardana a la ràdio, així com els llibres escrits o promoguts sobre aquesta dansa, l'organització d'aplecs i altres activitats de promoció i difusió. Una feina que he estat fent des que tenia disset anys.

Sí, evidentment.

Vaig començar en programes sobre sardanes a Ràdio Olot. Els escrivia una altra persona i jo simplement els llegia. Per cert, que ho feia en castellà. La censura que aleshores ho controlava tot ens autoritzava a posar-hi una poesia en català. En cada programa posàvem una poesia relacionada amb la sardana. A principi de segle la majoria de poetes catalans parlaven de la sardana en la seva obra.

Jo era un noi que anava a ballar sardanes. En aquells temps tampoc no teníem altres maneres de divertir-nos. A més de ballar, em vaig començar a interessar per la música i els compositors, per saber qui eren, què havien fet.

Un senyor d'Olot que es deia Josep Gelis em va fer entrar en aquest món, amb els programes de ràdio i la música.

La creació de la revista Som sorgeix perquè tots els que fèiem informació sardanista sempre dèiem que havíem de fer una publicació dedicada a la sardana. Justament va ser a la Universitat Catalana d'Estiu a Prada, en un curs dedicat a la sardana del qual em cuidava jo; vam fer una xerrada i en va sortir la idea de fer un estudi per crear una revista.

Primer em vaig posar en contacte amb la gent de Presència perquè m'expliquessin com ho havia de fer per engegar una revista. El resultat va ser que a Presència em van fitxar per fer de gerent.

Aleshores hi havia en Pere Madrenys, en Ribas, l'Aragó, en Quim Nadal i en Miquel Fañanàs, entre d'altres. En Manel Bonmatí encara era viu. Sí, va ser així com vaig aprendre com es feia una revista i vam poder posar en marxa Som. Era a primers dels anys vuitanta. Recordo que els primers exemplars els vam enviar per correu amb els sobres de Presència. També vam utilitzar la mateixa impremta, a Can Corbet.

Des de l'any 1980 no hem deixat de sortir mai. En tot cas hem anat modificant la periodicitat. Fèiem dotze números a l'any, ara en fem nou i potser encara haurem de reduir. Els nostres subscriptors, que són un miler, entenen perfectament com van les coses: sempre hi ha alguna baixa i no hi ha altes.

Ens vam adonar que no en fèiem prou de la revista i aleshores vam crear la col·lecció Mos i ja hem editat 37 llibres.

Els llibres se centren en temes concrets: sobre un compositor determinat, sobre la història de la tenora o molts altres temes. Jo n'he escrit set o vuit, d'aquest llibres, però no pas tots. El que sí he fet ha estat tenir cura de l'edició i la publicació de tota la col·lecció, anant a buscar diners a tot arreu.

Aquesta col·lecció té un origen ben curiós. Un dia, sortint d'un concert que vaig presentar, Josep Arnau –aleshores era president de la Diputació– em va dir que tot allò que havia explicat ho hauria d'escriure, que la Diputació ja es cuidaria de l'edició. Vaig pensar que seria molt complicat, però m'hi vaig dedicar i en van sortir sis llibres.

Avui el jovent té moltes maneres de divertir-se i això ha suposat canvis. Moltes coses han davallat però continuen vives. Pensa que qualsevol setmana de l'any hi ha, com a mínim, vint-i-cinc audicions de sardanes. I a l'estiu, moltes més; poden coincidir nou aplecs en un mateix cap de setmana.

Hi ha molts joves que aprenen música i tenim cobles amb molt de jovent i amb una gran formació musical.

Hi ha moltes motivacions i maneres diferents de divertir-se. La moda americana ens ha canviat els costums. Joan Fuster ja ho va dir: “D'aquí 50 anys, tots ianquis.” Anem pel camí. Abans la sardana era una manera de passar-ho bé i durant el franquisme també servia per refermar la nostra identitat. Ara això ha canviat.

L'any passat es van estrenar dues-centes sardanes noves. Alguna cosa vol dir això. La sardana no morirà mai i tampoc la música de cobla, perquè és la de casa, és una música que no té ningú més al món, amb uns instruments que tampoc no té ningú més.

Els castellers són un tipus d'esdeveniment que prové de les comarques del sud i que ha anat guanyant terreny. És una altra manifestació de la catalanitat amb uns valors de país autèntics, però no és tan participativa com la sardana. Hi ha pobles que només fan sardanes un dia a l'any, per la festa major, i aquest dia la balla tothom. És molt important que ballis almenys aquella sardana del teu poble un dia a l'any. Aquesta participació és molt diferent a la del món casteller.

Vaig decidir començar a escriure sobre el món sardanístic i els músics de cobla perquè pensava que si no ho deixàvem escrit, després no quedaria res.

Això ja entra més en el terreny personal. Faixa vermella és un llibre en què explico els meus anys de seminari.

Era una criatura que anava amb sotana i portava una faixa vermella. En el llibre explico la vida al seminari durant els cinc anys que hi vaig passar. No té cap altra pretensió. El dia que el vam presentar, l'Aragó –que va ser el meu mestre de periodisme– va deixar clar que a banda de la qualitat literària el que jo recullo està bé perquè deixa constància de com es vivia i com era per dins el món dels seminaristes.

Encara no tenia els onze anys i hi vaig estar fins els setze.

Vivíem una època complicada. A casa eren treballadors i els nois si volien fer alguna cosa després dels estudis bàsics havien d'estudiar comerç per poder treballar en una oficina. La màxima aspiració era entrar a La Caixa. En canvi, al seminari et donaven formació religiosa, però més àmplia i amb una disciplina. Quan vaig fer la mili, la disciplina militar era un fart de riure comparada amb el seminari.

He fet moltes coses, una mica de tot. Durant uns anys vaig fer de representant comercial i de viatjant. Anava a comissió del que venia.

Durant un temps vaig vendre els carros que porten les senyores per anar a comprar i mobles auxiliars. És clar que vaig ser gerent de Presència, però no en treia prou per fer-me un sou i compaginava la feina de la revista amb anar a vendre a les botigues.

Vaig estar cinc anys a Governació de la Generalitat amb Xavier Soy. Després, en els últims vint anys m'he dedicat a fer de representant artístic, llogant i contractant cobles i altres espectacles. I la veritat em va anar prou bé. Ara la cosa és més complicada: hi ha poques festes i encara feines a cobrar.

Era cap de premsa i protocol. M'ho vaig passar molt bé, encara que cap al final era una mica cansat. Cada dia havies de mirar la premsa i en ocasions tenies un ensurt, sobretot amb els titulars.

Després de deixar la Generalitat
durant vint anys vaig fer de representant artístic i no m'ha anat malament.