Germana de la mentida

H

La mentida, aparentment, sempre és odiada, menyspreada, abjurada. Tot i això, forma part de la comunicació. Baixar al-Assad, president sirià, insisteix sense que li tremoli el bigotet esclarissat (molt aznarià, per cert), que els terroristes són els responsables de les matances contra el seu poble (seu en sentit de propietat, no de sentiment); no és el seu (seu en sentit de propietat i de sentiment) exèrcit qui massacra... i ara!

Rajoy no té gaire credibilitat, sempre llegeix. Deixar anar absurditats com “los hilillos de plastilina” o actualment negar la depauperada situació econòmica no l'ajuden. Que demani tanda per fer de doble seu al Polònia, perquè no repetirà al càrrec.

Hi ha una argúcia que pot ser pitjor que la mentida: la informació parcial. “Tota memòria és una elaboració subtil, molt fràgil i complexa, que combina record i oblit, en la qual impacten els traumes que vivim i també la mentida, la desfiguració i la propaganda”, ens diu Francesc-Marc Álvaro a Entre la mentida i l'oblit (La Magrana).

Posaré uns exemples del que vull dir. Quan el Chelsea va eliminar el Barça a les semifinals de la Champions, Fernando Torres va declarar als micròfons de TVE que el joc del seu equip havia estat ranci perquè el Barça és el millor equip del món i si jugues d'una altra manera en surts malparat. Alguns mitjans madrilenys van obviar la part “el Barça és el millor equip del món”. Més. Quan Karanka va valorar la marxa de Guardiola va dir una obvietat, potser poc elegant, però certa: la Lliga continuarà sense Guardiola... i sense Mourinho, va afegir. Mitjans catalans van ometre la referència al portuguès.

En aquest sentit, els mitjans de comunicació són (som) mestres a no dir allò que no volem dir i que canvia o subratlla una intenció concreta. No som els únics, però. Hi ha editorials que sovint escampen a les xarxes socials les bones crítiques que reben els seus llibres. Naturalment no perdran el temps fent córrer les que els deixen malament... Enganyen? No, és llei de mercat. De la mateixa manera que quan un llibre els funciona (es ven molt), tot és mèrit seu, gràcies al seu bon olfacte. Què passa amb els títols que el bon olfacte els ha empès a publicar i omplen els magatzems? O encara pitjor, els títols rebutjats i que han estat un èxit en una altra editorial? Que no se'n parla. Tot plegat, no fa mal, podríem dir. El que sí que ha malmès el present i el futur de milers de ciutadans és l'escàndol de les participacions preferents que bancs i caixes han endinyat als seus clients. Els han enganyat? En alguns casos sí, tot i que en general n'han tingut prou no dient tota la veritat, callant l'alt risc i desdibuixant el terme perpetuïtat. I és que la germana petita de la mentida, la veritat a mitges, té més mala llet perquè viu a la frontera entre la legalitat i l'alegalitat; i guanya la cursa a tots els coixos.