Joan Rebull, complet

Joan Rebull i Torroja (Reus, 1899 - Barcelona, 1981) ha estat de sort. El catàleg raonat de la seva obra ha vist la llum gràcies a la Fundación Arte y Mecenazgo, que presideix Leopoldo Rodés. Una iniciativa que ha permès revisitar Rebull, analitzar de nou la seva contribució a l'art d'aquest país de la mà de dos historiadors de l'art, José Corredor-Matheos i Albert Mercadé. Rebull és l'escultor que juntament amb Fenosa, Granyer i Viladomat va ser homenatjat el 1979 amb aquella exposició titulada 4 escultors del 99, que tingué lloc a l'antiga Caixa de Barcelona. Va ser un reconeixement al noucentisme realista que, més enllà de l'idealisme d'orsià, foragità els mites i prengué la realitat com un espai més vital des d'una mirada escrutadora i crítica.

Rebull mantingué una particular i lliure relació amb els seus models: “Jo consulto la naturalesa, però mai per imitar els seus accidents”, digué. Una sentència que deixa clar què buscava en la realitat, no pas la seva aparença sinó el que hi ha al darrere del que es veu. Rebull pertanyé a aquella generació que seguí el manifest Art Evolució de Torres-García, publicat a Un enemic del poble el 1917 i que prengué els models arcaics de la civilització mediterrània: l'escultura egípcia, l'art assiri, les tanagres hel·lenístiques o l'art grec arcaic, a la recerca d'una estabilitat estètica.

No hi ha espai de més realisme que el retrat i Rebull va ser un excel·lent retratista. Girant els fulls d'aquest magnífic llibre, hi destaquen els retrats de Frederic Mompou, Josep Ensesa, Carme Aguadé o Rafael Santos Torroella. Hi ha moments que el realisme de Rebull fa angúnia. Ens transporta a la cara més oculta del personatge retratat, gairebé transmet l'esperit que potser resta quan un es mor. La pintura no és per naturalesa funerària, l'escultura hi té una tendència natural. No en va ho recorda la màscara mortuòria de l'abat Escarré o la medalla dedicada a Pompeu Fabra.