dissoci
acions
Avatars d'un any tricèfal
Dimecres passat es va fer la presentació de l'Any Sales Calders Tísner al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona, i hi vaig anar empès per una certa curiositat, i també perquè un es desactiva ell mateix el dret de criticar –en tots els sentits del mot– si no fica el dit a la llaga de les coses. Se sent a dir, i fins i tot arriba a dir un mateix, que aquesta mena d'actes són vacus exercicis de vanitat social, i una societat literària es fa en primer lloc d'obres consistents, però també s'articula, o ho hauria de fer, en afirmacions col·lectives des d'on reconèixer els valors personals i els col·lectius.
A més de les autoritats –l'alcalde i el conseller de Cultura–, oficiaven la comissària de l'any, la Laura Borràs, molt professional i molt al seu lloc –que vist com va tot plegat és més que d'agrair–, i des d'un altre ordre de coses, en Sam Abrams, que va fer un discurs programàtic de fons i, valgui la reiteració, ple de càrregues de profunditat davant de les quals a un sempre li queda el dubte si els interessats l'hauran entès, o l'hauran volgut entendre.
Certament, tal com ara estan les coses, el patrimoni literari de la llengua catalana no cap dins de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC), i una possibilitat respectable és posar-lo sota la tutela de la Direcció General de Patrimoni Cultural, però n'hi ha una altra que també caldria considerar: engrandir la ILC, tant pel que fa a les atribucions com al pressupost, de manera que hi càpiga el patrimoni literari. No oblidem que en literatura, com en les arts en general però potser de manera més clara que en cap altra, patrimoni i creació estan lligats d'una manera que no trobo exagerat dir-ne indissoluble.
I els autors centenaris?
Els va quedar clar a qui pertocava que quan Sam Abrams reclama la consideració i la presència d'autors centenaris en funció de la continuïtat d'una societat cultural, reclama també la consideració i la presència dels autors vius? El lector pensarà que tiro l'aigua al meu molí, i no negaré que ja m'agradaria, però penso també en la consistència d'una societat cultural en general, i literària en particular, tan depauperada per diversos factors exposats fins a la nàusea, al final dels quals la crisi econòmica no fa més que rematar el ferit.
En un aspecte més tècnic de la qüestió, van ser exposats de forma sumària els elements comuns dels tres autors centenaris: formació, Guerra Civil, exili i retorn com a gran argument, i també com a teló de fons, i es van traçar grans trets sobre les diferències entre ells: la lleugeresa de Calders, de vegades quasi infantil per la juganera, contínua imaginació, però mai banal, mai superficial; la versatilitat també juganera però amb d'altres continguts i estil de Tísner, capaç de moure's des de la novel·la i la memorialística fins als mots encreuats; la consistència de gran autor de Sales, malauradament interferit per ell mateix en el conjunt de la seva obra per dues empreses que destaquen amb massa força sobre la resta: la feina crucial com a editor i, sobretot, l'autoria d'Incerta glòria, la novel·la de referència en les lletres catalanes sobre la Guerra Civil.
Sam Abrams va deixar apuntada una altra qüestió molt interessant: fins a quin punt l'exili determina l'estil, els continguts i el plantejament de fons d'una obra literària. Només un any separa els naixements dels tres autors enguany centenaris dels d'Espriu i Teixidor, i dos del de Vinyoli. Amb tot el rigor es pot parlar de la mateixa generació; i, fins i tot al marge dels gèneres, semblen autors de diferents cultures. És imaginable Incerta glòria des de la immobilitat interior? El callat i La pell de brau des de l'exili? Valdria la pena debatre-ho a fons.
