Prohibit cantar, xiular i fumar

Les cròniques de viatge de Norman Lewis (1908-2003) són una de les exquisideses d'un gènere que té en l'autor britànic un representant atípic, però de referència obligada. Discret, irònic i implicat amb els mons que va conèixer, el creador de Nàpols 1944 i Terra daurada va condensar els seus interessos en “viatjar, escriure i cultivar lliris blancs”. D'origen proletari, altament compromès i amb la gran virtut de saber no cridar l'atenció, de ser semiinvisible (una de les millors armes per a un aventurer), Lewis va construir mitja dotzena d'obres de ficció, tot i ser més conegut pels seus relats de viatge, que destil·len una prosa delicada, adornada amb detalls elegants però alhora amb una lleugeresa màgica, gairebé transparent.

Escriptor admirat per altres autors, una espècie estranya, el cronista també tenia com a mèrit el fet d'haver viatjat molt i de fer-ho a llocs indòmits com ara el Iemen del 1937, quan al país aràbic només hi havien anat dos britànics. En aquella època, hi estava prohibit cantar, xiular i fumar, però en canvi als botxins se'ls permetia, abans de fer la seva feina, ballar per animar la població. Lewis acabaria aquella fantàstica aventura de joventut solcant el mar Roig en un dhow, la bella embarcació dels àrabs de l'Índic, en què també hi navegava una dama de fortuna. Aquest captivador reportatge és l'encarregat d'obrir el tercer volum de les cròniques recopilades per l'editorial Altaïr que també ens acosten l'interès de l'autor pels pobles indígenes, als quals dedica dos relats.

Los supervivientes valora el descobriment d'Amèrica per part espanyola com un fet calamitós i constata com els aborígens huicholes de l'oest de Mèxic van poder conservar la seva estructura social i la cultura en un mitjà hostil, mentre que La tribu que crucificó a Jesucristo reivindica la cultura indígena de l'Amazònia veneçolana davant de la invasió dels missioners evangèlics.

Però potser l'entrega més colpidora d'aquest volum és En Rusia, en què, sense perdre l'agudesa i una fina ironia, Lewis recorda quan va fer-se càrrec del trasllat per mar de tres mil presoners l'octubre del 1944 i com molts confessaven que durant la guerra van menjar-se els companys per sobreviure.

Tanca el llibre una entrevista que li va fer Albert Padrol, el cofundador de la llibreria Altaïr, en què l'escriptor britànic deixa aflorar el seu sentit de l'humor, evoca els anys que va viure a la Costa Brava i a Eivissa i constata l'interès per les minories, per les coses petites, que sovint són les que ens mouen.