Perdudes les il·lusions

Quan els fa aquell primer dictat, els alumnes del professor Lazhar saben poca cosa de la portentosa imaginació d'Honoré de Balzac i de la seva no menys
poderosa capacitat d'observar el món. Són canalla d'una escola de Mont-real que, protegits dels drames de la vida per les famílies, l'estat i el sistema educatiu, xoquen frontalment amb la brutalitat de la condició humana quan la seva mestra es penja al bell mig de l'aula. Lazhar n'és contractat com a substitut, un impostor, a la fi, però, els llegeix Balzac i els obre els ulls a experimentar amb l'ensurt quotidià de l'existència.

Perdudes les il·lusions banals, els nens i nenes de Lazhar pouen en la realitat que hi ha més enllà dels primers sentiments i maduren. L'escola, els pares i l'administració són incapaços de fer aquest pas. Probablement no han llegit mai ni Els sofriments de l'inventor balzaquians, ni tan sols les educatives faules de Lafontaine, amb què Lazhar ensenya a reflexionar.

Però arribat un punt de la vida en què un ja s'hauria d'abstenir per sempre més de mirar l'úter matern, és absolutament necessari perdre les il·lusions? Ens fèiem aquestes preguntes llegint Les il·lusions perdudes, de Balzac, en una traducció de Jaume Fuster per a Les Millors Obres de la Literatura Universal (Edicions 62). Era l'abril del 1982, el país creixia, el català conqueria territoris mai no explorats i la Universitat, tot i que rebia l'epítet de fàbrica d'aturats, era un bullir d'idees, d'il·lusions trobades. Per què, doncs, provocar l'ensulsiada d'aquells nous projectes vitals i col·lectius?

Però a la fi Lazhar és descobert; només és un refugiat algerià que, al seu país, regentava un restaurant. Fa l'última classe, els llegeix la faula que els ha escrit i desapareix per sempre de l'escola; però potser no de les seves vides.

Balzac està de sort, ara per ara hi ha 21 títols seus en el mercat català. Altres clàssics no han tingut la mateixa fortuna, i els catalans encara menys. El patrimoni literari desapareix, el país es torna cada dia més musti, les il·lusions es dilueixen en un no-res, i no sembla que a ningú li importi gaire. A la democràcia especulativa ja li van bé, aquestes generacions de mediocres que crea. Per què cal somiar, doncs? Que de petits els extirpin aquest dolorós tumor i s'estalviaran que pensin de grans. I sobretot, que vigilin que no se'ls coli algun professor Lazhar.