I ara què, Engdahl?

La concessió del premi Príncep d'Astúries de lletres 2012 al novel·lista nord-americà Philip Roth és una notícia esplèndida, es miri des d'on es miri. En el reglament del premi, el perfil del guanyador queda ben explicitat: “una persona cuya labor de creación literaria represente una contribución relevante a la literatura universal.” La figura de Roth s'ajusta al descriptor ben bé com un anell al dit.

És més, en aquest cas el jurat ha volgut baixar més al detall i filar encara més prim a l'hora de justificar públicament el guardó: “La obra narrativa de Philip Roth forma parte de la gran novelística estadounidense, en la tradición de Dos Passos, Scott Fitzgerald, Hemingway, Faulkner, Bellow o Malamud.” No podria estar més d'acord amb el judici del jurat presidit per José Manuel Blecua Perdices.

En definitiva, si ajuntem les dues declaracions, queda claríssim que Roth és un gran clàssic de la literatura nord-americana i, al mateix temps, és un referent destacat de la literatura universal. Paral·lelament, cal assenyalar que Roth és un digníssim company de files d'altres premiats de la seva mateixa cultura lingüística, com ara Arthur Miller, George Steiner, Susan Sontag i Zygmunt Bauman.

Amb tot, només hi ha la petita ombra que deixa la dubtosa presència de noms com Cees Nooteboom, John Banville, Rodrigo Rey Rosa, Antonio Gala i Haruki Murakami a la llista dels candidats. Sort que també hi són Jonathan Franzen, Antonio Lobo Antunes, Alice Munro i Gabriel García Márquez.

Aquest premi a Philip Roth em fa una gràcia particular. La proposta de Roth sortia d'Alemanya i el premi, que ja té un cert recorregut, es convoca a Espanya des de l'any 1981. Dos països del nucli dur d'Europa han coincidit a l'hora de destacar la importància de l'obra de Roth. Aquest fet col·loca en una situació altament incòmoda el senyor Horaci Engdahl, secretari permanent de l'Acadèmia Sueca, des del 1999.

El senyor Engdahl es va fer tristament famós el 2008, quan J.M. Le Clézio es va endur el premi Nobel de literatura. Philip Roth estava molt ben situat a les travesses arreu del món i els periodistes pressionaven el senyor Engdahl per alguna notícia en aquest sentit. El secretari perpetu va deixar anar una proclama d'una prepotència inadmissible. Va afirmar categòricament que la literatura nord-americana era massa provinciana i ignorant, massa aïllada del gran diàleg de la literatura universal. I va reblar el clau amb una altra perla: el centre de la gran literatura continuava sent Europa!

I ara és des del centre d'Europa precisament que es reconeix l'excel·lència humana, intel·lectual i artística de la vasta obra de Philip Roth. Em pregunto quina cara deu posar el senyor Engdahl, ara. Em pregunto què pensa fer a partir d'ara el senyor Engdahl. Té dues opcions: entossudir-se en l'absurditat o rectificar, que és de savis.

L'any que ve, el 19 de març, Roth compleix 80 anys. El Nobel de literatura seria un bon regal, no és veritat?