Crítica
cinema
D'homes i d'ocells
Després de la desesperant El diablo viste de Prada, on es podia tornar a odiar Meryl Streep amb tots els ets i uts, el director David Frankel va signar una de les comèdies més estranyes i fora d'òrbita del cinema nord-americà recent, Una pareja de tres, on l'excusa d'una gossa i la majestuositat com a actor d'Owen Wilson transformaven una anècdota ridícula en una petita, melancòlica metàfora de les misèries de la vida. El seu tercer llargmetratge, El gran año, sembla en principi una barreja dels seus dos treballs anteriors. D'una banda, torna al tema de la competitivitat i l'ambició ja present a El diablo…; d'una altra, torna a agafar Owen Wilson, ara amb l'ajut de Jack Black i Steve Martin, per intentar fer una comèdia sobre les crisis personals i la desorientació existencial. Guanya la primera opció, no obstant, i aquesta és una notícia molt dolenta.
Primer perquè l'assumpte escollit resulta massa específic i ocupa bona part del metratge: una competició (sembla que real) en què guanya aquell que veu més varietats d'ocells durant un any. I segon perquè, en lloc de centrar-se en els personatges i les seves relacions, Frankel ens mareja portant-nos d'una punta d'Amèrica a l'altra, dedicant més temps a fotografiar ocells i paisatges que a investigar el tema que hauria d'importar-li.
No és estrany , en aquestes circumstàncies, que el resultat deixi molt a desitjar i que tot sigui tan simple com irritant. Finalment el que importa és el triomf moral i el guanyador és el que més perd en la seva vida privada, però tot a costa d'una exaltació de la família i de les coses senzilles absolutament reaccionària i sense credibilitat. Aquest són els productes que estan matant la nova comèdia americana.