En la desaparició de Roger Garaudy

El meu Roger Garaudy –perquè de Rogers Garaudys n'hi ha molts– és el Roger Garaudy de l'amor. De la seva mort, que va tenir lloc ahir a 98 anys, se'n destacarà que va ser membre del Comitè Central del Partit Comunista francès, que en va ser expulsat per les seves idees i que va acabar convertit a l'islam. Per mi, però, és el pensador que em va argumentar més bé la idea que estimar és l'antítesi de la gelosia.

A les antípodes de l'amor Disney Channel que s'estila entre ments adolescents i adotzenades, el filòsof crida la llibertat de l'amor a Paraula d'home, un llibre publicat a Claret el 1977, quan encara no ens havíem tornat tots consumidors de serials que perpetuen aquesta idea de l'amor com a possessió de l'altre, sobretot si l'altre és una dona. Advocava per aquella idea cristiana de donar, de donar-se. Va ser un home valent perquè sempre va estar a la contra. Si entre els cristians, era el marxista, entre els marxistes era el cristià. I en un altre dels seus títols fonamentals, Diálogo de civilizaciones –un llibre esgotat que no va fer la fortuna del Xoc de civilitzacions de Huntington–, va intentar cohesionar-ho tot, inclòs l'islam, un islam conciliador, segons ell, més evolucionat que el cristianisme, i que no té res a veure amb aquesta imatge de dolent de la pel·lícula que ens arriba des de les pàgines d'internacional. Des que es va adherir a la invasió soviètica a Hongria el 1956, la polèmica també el va perseguir en els seus comentaris antisionistes, que li van comportar el 1998 una condemna de nou mesos de presó per haver refusat els crims contra la humanitat i haver provocat l'odi racial.

Garaudy ha estat un franctirador poc entès i se l'ha presentat com un extremista, quan de fet va ser tot el contrari: va buscar l'essència de tots els pensaments per adonar-se que es podien resumir en un de sol. Quin? Amb la mort, en té la resposta.