“Girona treu més del Fitag del que li costa”

La veritat és que el nou consistori creu en el festival, entre altres coses perquè l'alcalde, Carles Puigdemont, en va ser un dels fundador i se l'estima. Actualment l'Ajuntament no hi pot posar diners, però ens ajuda perquè no tinguem el sobrecost que fins ara ens representava el lloguer del Teatre Municipal, que, encara que fos a un preu pactat, ens costava uns 5.000 euros que ara ja no paguem. El festival té menys diners que mai, però ens ajuda el fet que governi el mateix partit a la Diputació, la Generalitat i l'Ajuntament, perquè això ho fa tot més fàcil.

Sempre ens hem sentit molt a gust aquí, però faltava que l'Ajuntament es fes seu el festival i aprofités el seu potencial econòmic i turístic. Ara sembla que ja veu que és un benefici per a la ciutat i que en treu més del que li costa. En el Fitag participen unes 350 persones, comptant-hi les companyies gironines i de la resta de Catalunya, i també serveix per mostrar als de fora la ciutat i la nostra manera de conviure.

D'una banda, no entenc per què, de cop i volta, sembla que els problemes del teatre professional gironí els hagi de pagar el Fitag. Conec les dues realitats, perquè les visc dia a dia i crec que comparar-les és una trampa en què no vull caure. Amb els diners del Fitag no s'ha d'arreglar el teatre professional. Per mi, el Fitag és una manera de projectar cap a fora el que es fa aquí. Cal un festival com aquest en temps de crisi? Això es pot arribar a qüestionar, però en tot cas ho han de decidir les institucions. Cada vegada hi ha més participació del teatre gironí en el Fitag, tant pel que fa a les companyies com a l'Agrupació Teatral de les Comarques Gironines. I crec que els grups amateurs gironins no tenen queixes del Fitag, perquè m'haurien arribat. Com a director del festival del sector, vull estar al costat de la gent i vaig sempre a totes les representacions a què em conviden, perquè crec que els grups ho agraeixen. Volto molt i totes les despeses surten del meu sou.

No em vull eternitzar en aquest càrrec. Crec que he fet un servei i tinc la sensació d'haver potenciat almenys un estil de teatre amateur. És molt gratificant aconseguir que, a finals d'agost, la gent es trobi i s'ho passi bé al Fitag. És un festival molt sòlid i està molt consolidat dins del teatre amateur, però no va néixer per arreglar els problemes de les seves companyies. El teatre amateur és tan fràgil com apassionat i jo he après molt de la seva gent. Ja no vull caure en l'error de parlar de teatre professional i teatre amateur: tot és teatre. El món va cap a unir el teatre en una sola paraula, sense prejudicis.

Per exemple, que el teatre ha de ser només intel·lectualitat i investigació. I la distracció? Ningú té la veritat del teatre i per això no m'ha convençut mai la crítica teatral: si hi ha respecte, la tolero, però em quedo sempre amb l'opinió del públic.

Realment, tinc la sensació que, com més malament anem de diners i encara que ens hem hagut de rebaixar els sous, més assentat està el festival. Algú pot dir: si ara el feu amb 80.000 euros –90.000, si venem entrades–, per què abans en necessitàveu 160.000? Segurament, llavors no havíem fet alguns esforços per negociar preus perquè la situació no hi obligava, però quan hi ha recessió has de negociar més. En tot cas, no em sento culpable, ni crec que hàgim malgastat mai diners. El pressupost del festival sempre ha vingut adjudicat per la Diputació i jo mai no hi he anat a demanar més diners.