Articles
Jaume Ferrer i Puig
Trabal: record, enyor i desig
El record, l'enyor i el desig de Catalunya són tres aspectes que experimenta Francesc Trabal durant l'exili i que es converteixen en un corrent subterrani que travessa els vint-i-tres articles aplegats per la professora Maria Campillo a Els contracops de l'enyorança. Escrits de l'exili (2011). Són uns textos que es van publicar entre el gener de 1940 i el juny de 1946 a les revistes Germanor (18), Catalunya (2) i La Nostra Revista (3). El record de la pàtria activa el mecanisme de l'enyor, que provoca un neguit existencial, el desig de tornar.
Abans de la guerra, Francesc Trabal havia estat un inquiet activista cultural: fundador del Grup de Sabadell, columnista al Diari de Sabadell, impulsor de l'imprescindible Club dels Novel·listes i secretari de la Institució de les Lletres Catalanes. Durant l'exili va exercir un destacat lideratge intel·lectual, ja que era una de les veus més autoritzades i respectades de la literatura catalana.
En els seus textos, el lector hi trobarà l'esperit d'un humanista reflexiu que, malgrat les fiblades de l'enyorança, no defalleix i assenyala el que cal fer en benefici de Catalunya; sobretot, normalitzar la situació dels compatriotes a l'exili, com manifesta a Els catalans expatriats. Propòsits, deures i mitjans: “Fes la teva feina i fes-la de la millor manera possible sense perdre la pròpia consciència nacional.” Aquesta idea la reprèn a Els catalans a l'exili. Cadascú a la seva feina, quan explica que la seva il·lusió en arribar a Santiago va ser l'escriptura: “I fou per poder escriure, per poder escriure en català, que és en definitiva la nostra feina i l'arma que tenim i hem de guardar ben esmolada per servir Catalunya [...].” Fer realitat aquest desig era important perquè com ell mateix diu: “Per fer l'Amèrica, era axiomàtic, calia canviar d'ofici.” I, alhora, quan algú marxava “cremava tots els records, buidava totes les butxaques”.
Records d'abans de la guerra
Trabal mai no va poder fer ni una cosa ni l'altra perquè els records de la Catalunya d'abans de la guerra li eren molt presents, per això va conservar sempre les claus del pis de Barcelona, com explica en un dels seus articles més colpidors, Les claus. Variacions sobre un tema inútil, que fa aflorar la malenconia de l'exiliat. Tot i que a Xile hi estava bé, sabia que l'encís era fals: “Em sobren unes claus perquè el miratge sigui una realitat.” Els articles Dolça Catalunya I' i Dolça Catalunya II, adreçats a la seva neboda Anna Maria Prat, esdevenen un epíleg final, una porta oberta a l'esperança en el futur, al retorn i una explicació del perquè de l'exiliada.
La crònica de la vida a Xile i el dibuix de les línies de vertebració cultural dels catalans que s'hi instal·len el fan un llibre singular que fixa la personalitat de Francesc Trabal i amplia el testimoni de les seqüeles que va provocar l'exili del 1939 des del punt de vista humà, cultural i polític. L'excel·lent edició de Maria Campillo honora la memòria de Francesc Trabal i il·lustra a la perfecció el concepte que ell tenia de la feina ben feta. És un gran llibre que explora l'ànima humana pels meandres de l'enyorança i el record.
