‘Impasse 11'

Ja és tradició que anualment es publiqui el volum Impasse des del Centre d' Art La Panera de Lleida, un dels pocs espais de reflexió escrita, a partir de documents publicats. El número 11 d'aquesta revista s'ha dedicat a una antologia de la producció de textos de la crítica d'art dels darrers vint anys en relació amb l'art emergent en el context català. A cura de Manuel Segade, aquesta publicació ha acompanyat l'exposició debat La qüestió del paradigma. Genealogies de l'emergència en l'art contemporani a Catalunya, una iniciativa compartida amb La Capella de Barcelona.

L'elecció dels textos és un parti-pris tan legítim com qualsevol altre, que deixa rastre d'autors brillants en l'escriptura i el concepte, com Manel Clot, o aguts en intenció ideològica, com Jorge Luis Marzo, per citar dos extrems. Els textos, descontextualitzats, difícilment aconsegueixen transmetre avui un retrat del que ha estat l'art dels darrers vint anys. D'altra banda, a Catalunya no som generadors de discurs, sinó més aviat traductors o adaptadors d'algunes idees en circulació. Vint anys després, tenim la sensació que no s'ha consolidat gairebé res d'aquests anys 90 i 2000, però que tota generació té dret d'afirmació i autojustificació.

El recull testifica un cop més que la crítica d'art encara es manifesta en l'escriptura, malgrat l'ascens de la pràctica curatorial. La novetat és en l'àmbit de l'art públic, entès com a espai relacional de construcció de programes de participació artística comunitària. Aquesta expansió social i participativa s'ha manifestat en programes com Idensitat, de la mà de Ramon Parramon, que ha creat un espai de “participació urbana” i “representació cultural” alhora, i que ha seguit al centre ACVIC, amb propostes com Al portal de casa_i els contructors, amb el barri del Remei de Vic, de Jordi Canudas. Una pràctica artística que força l'estructura social. L'únic risc: la dissolució de l'art en la realitat.