El lema dels Astrud

U

Hi ha una cançó del duet barceloní Astrud amb què cada cop m'hi sento més identificat: Todo nos parece una mierda. Amb un matís afegit: el títol és la lletra de la tornada i després de repetir la frase uns quants cops la tanquen amb “menos lo vuestro”; doncs jo penso que també “lo vuestro” em sembla una merda (ho deixo en espanyol perquè se m'entengui més i més lluny).

Fa uns dies vaig veure pel carrer un rètol d'una promoció (em diuen que ja ha estat retirada per la pressió popular) d'una marca de mòbils (no la diré per evitar esguerrar la feina dels companys comercials i que em toquin el crostó... Va, només una pista cromàtica: si hi ha una marca blava, una taronja i, entre d'altres, una vermella, doncs són el de la vermella). El cas és que l'eslògan era una cosa similar a La música gratis sona millor. Quins pebrots! Suposo que vol dir que els clients que s'acullin a la promoció X tindran accés a música gratis però que qui la paga, presumptament, és la marca de telèfons.

Plantegem eslògans similars. Els mòbils robats fan més goig; Les cerveses de gorra semblen més fresquetes; Si marxes de la consulta del metge sense pagar, et recuperes abans; Els actors i les actrius de les pel·lícules piratejades es despullen encara que no ho exigeixi el guió (bé, això ja passa amb sèries de televisió com Joc de trons, però és un altre tema). I sense diners pel mig: Saltar-se els semàfors en vermell és excitant; Et pixes de riure si fas ensopegar iaies pel carrer; Abandonar mascotes resulta pràctic...

¿Com pot ser que quan fa anys que es manté el debat sobre com s'ha d'evitar la pirateria en tots els àmbits (sí, els de l'SGAE s'han guanyat la mala fama, però és evident que qualsevol creador té dret a cobrar per la seva feina), una marca comercial pugui fer una publicitat tan políticament incorrecta?

Si continuem fomentant aconseguir tot el que es pugui gratis, no anem enlloc. Tot té un preu. La saviesa popular de les dites ja ens adverteix que no existeixen els duros a quatre pessetes. Per posar només un exemple que conec de prop, el sector de la premsa en paper està en crisi perquè augmenta de manera constant el percentatge de lectors que només visiten els diaris que tenen accés lliure a les seves webs, mentre els lectors que compren el diari de paper cada cop són menys per un tema d'esperança de vida... Per sort hi ha pàgines de música amb bona entrada de clients en què es paga a tant la peça, cosa que demostra que a canvi de qualitat i de responsabilitat civil no cal caure en el “gratis o no m'interessa”.

Això sí, la música gratis, els diaris gratis... però que cap català deixi de pagar els peatges! La cançó dels Astrud per mi cada cop és més un lema vital, afegint: Y sobretodo lo vuestro. Bon estiu!