Mandró?

La setmana passada vaig escriure sobre una arma domèstica descoberta a Celrà: l'esclifador o petador. Tot i que l'Alcover-Moll només recull la segona denominació, tots dos mots designen el mateix artefacte: una llançadora de boletes de lledoner consistent en una tija de saüquer enastada per un èmbol que fa sortir la boleta a pressió. D'entre totes les armes de guerra infantils que sóc capaç d'imaginar destaca la fona, aquell giny per llançar pedres amb força gràcies a l'elasticitat d'una tira curta de matèria flexible. La fona té un pedigrí bíblic que remet al relat de David i Goliat, però la seva denominació catalana ha reculat molt davant del terme castellà tirachinas. Per això em crida l'atenció trobar viva, a tocar de Barcelona, una altra denominació genuïna de la fona. El Prat de Llobregat és terra de blaus: els pollastres són de pota blava, anomenen coll-i-blaus els ànecs collverds i quan van a la platja diuen que van a Mart (i tothom sap que els marcians són blaus). Doncs bé, de la fona en diuen mandró. La gent d'una certa edat encara recorda quan feia servir els mandrons per caçar ocells. També em diuen que no els faria gens de mandra treure'ls de l'armari per rebre Sheldon Goliat Aveson. Eurovegas? No, Europegues!