Literatura miraculosa

La periodista Carme Tierz debuta en la disciplina de contes per inspiració divina. A El libro de los milagros. Siete cuentos irreverentes demostra que una llicenciada en ciències de la informació pot evitar els verbs anodins, els còmodes eufemismes i les frases en activa. La dels contes és una redacció florida, no pas barroca, que li agrada arrodonir la imatge amb adjectius sonors, dels que omplen la boca i reivindiquen la potencialitat del llenguatge.

Tot i el subtítol, Tierz supera amb intel·ligència la irreverència, perquè vesteix amb humanisme una part del santoral masoquista, que tant agrada a l'Església. Aquells sants, com Llàtzer, que va haver d'esperar quatre dies que el seu amic Jesús el ressuscités (amb les pústules i els cucs fent de les seves), o com la pastora Bernadeta que se li va aparèixer la verge de Lourdes. També ataca els exorcismes de Joan Pau II i, fins i tot, converteix Superman en un nou heroi que vol ser un nou Jesús. El conte narra com és millor aniquilar un heroi que vol salvar la seva mare adoptiva, carbonitzat pel sol, que rebentar el planeta sencer. En aquest cas, Déu es fa do de la ciència i s'adona que és millor sacrificar un, que tot un planeta. L'antagònic de Sodoma i Gomorra, de l'Antic Testament, vaja.

I és que el text de Tierz té un aire d'evangeli apòcrif. Fa un pas més al que l'exmossèn i mànager de l'Orquestra Plateria Carles Flavià va presentar fa un temps a escena a L'evangeli segons Carles Flavià (Tàrrega, 2004). L'autora és una espectadora consumada de les arts escèniques per raons professionals i ben bé hauria pogut inspirar-se en la trama d'Els últims dies de Clark K. (Flyhard, 2011) d'Alberto Ramos. Si el de l'escena enveja la mortalitat del seu doble (el periodista que es fa passar per ell per enamorar la fotògrafa Lois), el del conte de Tierz no entén que a la Bíblia es juga sovint amb paràboles i amb personatges inimitables.

Des del dissortat sant Esteve, sembla que els personatges del santoral que han passat per un procés de martiri tinguin més pedigrí que els altres. I Tierz furga en aquesta paradoxa, amb aquest gust pel sadisme. L'autora suma punts de vista políticament incorrectes, que desdibuixen la santedat del cas però que alhora l'apropen a la resta dels mortals. D'altra banda, el tret de cada conte no és arrauxat, sinó que apunta i encerta al centre de la diana escollida. Demostra tenir un notable coneixement religiós i, amb honestedat, explica en el preàmbul què hi ha de cert (i, per eliminació, descobreix què hi ha d'inventat) en cada passatge de les seves pàgines.

Els contes atempten, contra l'arbitrarietat dels miracles i dels misteris, uns elements que ajuden a forjar un escut a la por del desconegut. És el cas de la recerca extrema dels reliquiaris de santa Teresa de Jesús (inclòs el braç incorrupte que atresoraven Franco i la Collares, la dona del dictador tan religiosa com capaç d'apropiar-se els béns celestials i terrenals) per connectar-los de nou i garantir l'accés al cel de la santa, en el cas que la profecia de la fi de la Terra es produís. La fe dels personatges que apareixen en aquests episodis és dolorosa. Com el cas de la monja de Marburg (TNC, 2010) de Guillem Clua, que insisteix a veure com plora sang un Jesús mort en creu. La lectura del nou punt de vista clama a una fe esperançadora o, si es vol, a una humanitat més alliberada. El cel és per als justos.