Oidà!

D. Sam Abrams n'ha recopilat quaranta-una! Poques ciutats com Barcelona –escriu en el pròleg– poden mostrar una tradició tan sòlida d'odes. Un gènere líric que ha tingut, al llarg de la història de la literatura, tres grans models: el pindàric, l'homèric i el modern. La il·luminadora introducció d'Abrams serveix, d'entrada, per situar el gènere; i, tot seguit, ja comença a analitzar-ne les vicissituds en les nostres lletres. Autors tan significats com Verdaguer, Costa i Llobera, Maragall, Guimerà, Pere Quart i Margarit han escrit odes a la capital catalana. La tradició no s'estronca, i arriba fins als nostres dies (Jordi Valls i Lluís Calvo). Aquest llibre és un document excepcional que aplega, amb una certa voluntat d'exhaustivitat, els poemes de celebració de Barcelona escrits durant els últims 171 anys. Cal felicitar l'Ajuntament de la ciutat per haver-lo fet possible publicant Odes a Barcelona, 1840-2011.

Entre el localisme i la universalitat, entre la crítica als torts i als excessos de tota mena (urbanístics, socials, polítics) i la inevitable lloança i el memoràndum de les infinites gràcies ciutadanes, les odes a Barcelona –moltes de les quals duen el títol de “novíssimes”, per remarcar l'element d'actualització literària davant una realitat tan dinàmica com la de la gran urbs– han pres formes diverses, però sempre han mantingut l'essència de fer-se crònica lírica dels seus carrers i places, del seu esperit inalienable, a través dels anys. Les barcelonines neixen amb la Renaixença, en un període de reivindicació de l'esperit nacional (o regional) català, inflamades de patriotisme cantaire, però, a la vegada, portadores de reflexions no sempre complaents (vegeu l'oda d'Eusebi Pasqual, que treu la pols al recurs de l'ubi sunt i firma el plany per l'antiga hegemonia de la capital, avui retuda al domini castellà). Verdaguer, en canvi, proposa que Barcelona sigui el cap de brot d'Espanya: “fou sempre l'astre d'Orient per les Espanyes”. Pot ser-ho, segons el gran poeta renaixent, per la força de la seva cultura i de la seva indústria: “amb una mà hi posava de Gutemberg lo flam, / carrils de ferro amb l'altra”. Al costat d'aquest poema august, un de molt més modest d'Apel·les Mestres, en què el poeta retreu a la ciutat l'excés de zel fenici (“ocupada per l'alça i per la baixa”), però a la qual, malgrat això, promet llegar tota l'obra lírica pròpia (“sols puc donar-te versos –i te'ls dono: / embolica-hi cigrons”. Quina imatge més sensacional i demolidora, aquesta última!).

De totes les odes a Barcelona, probablement la més recordada és la de Maragall, que acaba dient: “¡Barcelona nostra! ¡la gran encisera!” (amb els anys, aquest darrer sintagma gairebé s'ha lexicalitzat com un símbol). Poema que en mostra virtuts i defectes, vicis i galanies. La cruesa de la història: “El fang dels teus carrers, ¡oh Barcelona! / és pastat amb sang”.

D. Sam Abrams ha realitzat una feina excel·lent i molt útil. A través de les poesies col·leccionades, tornem a sentir el batec d'una gran ciutat, en recordem les crisis i els malsons. Hi descobrim la mar, posem per cas, que els poetes –a diferència d'altres espècimens socials– no obliden mai. Llorenç Riber puja a Montjuïc i descriu la vista que se li ofereix des de l'altura. Pere Quart converteix la seva oda en un calidoscopi, i l'acaba amb una sentida proclama nacionalista: “Barcelona, / esdevindràs, si vols, la capital altiva / d'una pàtria novella de rels velles”. Francesc Vallverdú cita, en el seu poema, un vers del de Pere Quart (aquell que aposta per la defensa conscient: “Vigila el mar, vigila les muntanyes”).

El poema de Joan Brossa té molt menys d'oda que alguns dels de Salvat-Papasseit (que no apareix, potser perquè no cita explícitament el nom de Barcelona). Sarsanedas, Perucho, Goytisolo (amb una peça notable, repàs a les diverses etapes històriques de la ciutat, però que està del tot mancada de la gràcia de la seva poesia castellana) o Pessarrodona són altres noms il·lustres que han dedicat versos al cap i casal (una ciutat que, a parer de l'últim dels noms consignats, “honora poc els poetes”).

Entre els molts poetes actuals que s'han referit a aquest tema, voldria destacar-ne tres. Narcís Comadira aporta a l'obra un poema en què, prenent la ciutat com a decorat actiu, relaciona i descriu les etapes formatives del jo propi: la infantesa, l'adolescència i la primera joventut. Joan Margarit –amb Castillo, l'autor contemporani que més vegades ha fet aparèixer la ciutat en els seus versos– signa una confessió lírica que acaba dient: “T'he estat fidel, ciutat: / en una o altra llengua sempre he parlat de tu” (des de fa dècades, només en parla en català).

I, last but not least, David Castillo, una veu molt original que, en els seus poemes i en les seves novel·les, ha recreat, gairebé obsessivament, aquella Barcelona que no surt als mapes ni als llibres de text. La Barcelona extrema, la dels límits (locals, històrics, socials); però també la Barcelona promíscua i proteica, la gran encisera posada al dia, tothora amenaçada pel model d'una “ciutat de disseny / modelada per especuladors i polítics”.