Adolescència en femení

La Mandorla –ametlla, en italià– és la protagonista de La llum a casa dels altres, la sisena novel·la de la italiana Chiara Gamberale, que també fa d'actriu i de conductora radiofònica i televisiva. La trama arrenca quan la criatura, de pocs anys, perd la mare en un accident de trànsit i s'embolica quan la comunitat de veïns del bloc en què han estat vivint totes dues decideix en assemblea fer-se càrrec de la nena de manera col·lectiva. El perquè d'aquesta improbable i molt literària decisió cal buscar-lo en el fet que un dels homes del bloc pot ser el pare no reconegut de la Mandorla.

Amb aquest plantejament, la Gamberale sembla voler fer una aproximació al fenomen de la convivència en general i de les convivències en concret: la comunitat de veïns que inventa intenta reproduir l'heterogeneïtat en l'àmbit de la consideració general a què ara se sotmet el concepte de la família: hi ha una dona d'edat que viu sola, una parella d'homosexuals, una família clàssica –mare, pare, filla i fill–, una parella estable sense fills i una parella inestable amb fill.

Aquests són els fils amb què l'autora trena una història que conviu amb el procés de creixement –físic i emocional– de la protagonista, que supera amb més o menys èxit els anys que transcorren des que perd la mare fins que arriba a l'adolescència, amb el pare desconegut i la mare morta com a absències constants. La intenció de la Gamberale és bona –no és la convivència de les persones el nucli de bona part de tot el que s'explica en el món de la ficció?– i el plantejament té un punt d'originalitat –li permet establir un seguit de nivells de relacions que comencen en l'individu i acaben en el grup nombrós–, però la seva història pateix de manca de credibilitat. En aquest sentit, hi ha un desajustament entre l'enunciat de la novel·la –la teoria– i la seva redacció –la pràctica–, provocat pel recurs als sempre perillosos estereotips. Així, els personatges, que apareixen amb una planor aclaparadora, no tenen l'oportunitat de sobrepassar els límits amb què han estat dissenyats. Cap sorprèn el lector amb un rampell d'humanitat, amb una reacció imprevista, amb un gir inesperat...

A l'extrem de l'especulació en l'anàlisi, desaprofitar l'angoixa vital que se sent quan no és coneix el pare i quan s'ha perdut la mare –la desoladora convicció d'estar sol a la vida– crea una mancança gairebé imperdonable. Aquesta constatació esdevé especialment frustrant si es compara el que ofereix la Gamberale i el que podria haver arribat a oferir, tot i que cal respectar el dret de l'autora a explicar la seva història des de la seva condició de narradora.

La lectura de La llum a casa dels altres deixa com a regust la sensació que la Gamberale no hi ha posat el cor, en les seves paraules, i que ha desaprofitat els viaranys que ella mateixa ha creat. Això, en la literatura amb vocació de seriositat, es nota perquè la manca d'implicació rebaixa la qualificació final de l'obra.