Cinc plomes lluents

Últimament un pot constatar com, a l'hora que et tornin el canvi en algunes botigues, el dependent no et dóna ben bé les monedes, sinó que més aviat te les deixa caure a la mà. Pensava en això mentre llegia Una avançada del progrés, el tercer conte d'aquest recull de Joseph Conrad (1857-1924). Què hi ha rere aquest gest del dependent? Por d'un contagi? Plany econòmic? Malfiança general? La idea que una relació econòmica no mereix sinó aquesta displicència? Vet aquí un dels molts hàbits quotidians a què som sensibles des del crac del 2008.

I és aquest un bon estat d'ànim per captar el conte esmentat. Hi tenim dos personatges, Kayerts i Carlier, i ens trobem en una de les moltes estacions colonials de comerç de l'Àfrica subsahariana. La parella de personatges esperen un vapor, però no arriba mai; circulen aborígens passavolants, i no se sap on van; la malaltia avança, però ara els comerciants ja estan en un estadi altern de la realitat, i hi haurà un gest de violència.

Podem veure aquest conte com una intuïció més d'aquell grup d'autors europeus de la cruïlla dels segles XIX al XX que descreien del progrés tècnic com a millora. El conte tira per terra la Conferència de Berlín i el seu repartiment del mapa africà, llavors ja sense excuses missioneres ni regeneracionistes, i aquesta impugnació és una de les matrius d'aquest llibre.

Aquest conte va ser escrit poc abans d'El cor de les tenebres, sens dubte del millor de Conrad, però Contes del neguit té prou tremp per adverar l'autor com a màquina narrativa, més enllà d'apriorismes extraliteraris. Els idiotes és un conte regular. Parteix de l'estupor que va sentir Conrad en veure, a la ruralia bretona, una granja portada per disminuïts. Zola podria firmar aquest relat, tot i que Conrad el fa derivar cap a una regió del sobrenatural, més psicològic que tradicional, sense incórrer en cap efectisme, i que és un aspecte sovint present i poc comentat de l'autor. I amb aquesta mateixa impressió paorosa, més encara que l'exotisme, podem llegir també els dos contes que passen a l'arxipèlag malai. Però abans hi ha un tour de force moral, El retorn, un conte que passa a Londres, en què un matrimoni convencional es trenca inopinadament, i veurem la minuciosa descripció de tot el que passa pel cap del gentleman.

Sempre que Conrad ens parla dels homes anònims que van anar a les colònies ens sembla que hi mostrarà tot allò blasmable. De cap manera. Entenem que mai no s'estima tots aquells que amunteguen carregaments d'ivori o de cautxú, però la pietat humana no és només per als natius; sovint aquests són vistos amb estupor, després de fer que la veritat moral del conte se subordini a la fabulació formalitzada amb cura, i més efectiva com més versemblant. Aquests contes mai no tenen cap sotrac que ens faci pensar en l'època d'escriptura.

Conrad, se'l sol veure com a mariner, però de fet va deixar aquesta vida abans dels quaranta anys. La llacuna és un bon exemple de conte amb aigua de fons. Publicat el 1896, és la primera narració que Conrad va escriure. És un conte excel·lent, en què el paisatge descrit ho és gairebé tot; l'anècdota és mínima, i ens porta cap al món malai, en què l'escena final causa un efecte profund: una llacuna nimbada de boira i el vol pausat d'una àguila. Conrad elabora poderosament el quid moral, però la sensació creada és oberta, i preval la impressió del conte descriptiu i quasi estàtic del qual Conrad és mestre.

Encara no hi ha cap edició en llengua romànica que aplegui els vint-i-nou contes que l'angloucraïnès va anar publicant en diaris i revistes, i que després compilava en volums, enmig de les seves obres cabdals. Després de llegir aquests Contes del neguit (molt ben traduïts per Ferran Ràfols Gesa), llibre del 1898, ens reca aquesta mancança. Conrad, que solia guardar la ploma amb què escrivia cada narració, ens mostra aquí el més primerenc de la seva obra, i a fe que ens fa prosternar-nos. Les cinc plomes d'aquest recull lluen encara esplèndides.