Viu com puguis

Aquesta podria ser una peculiar adaptació del cinema que Frank Capra va a fer durant la Gran Depressió a la crisi econòmica actual. Tot comença amb una parella que ha de deixar Nova York perquè no pot permetre's el luxe de viure allà. Ell es queda sense feina. Llavors decideixen anar a Atlanta, a casa del germà del marit, un fatxenda que els humilia amb el seu benestar econòmic i la seva estabilitat personal i familiar. Però pel camí, com en els millors contes infantils, un desviament els porta cap a un altre lloc, una mena de paradís hippie perdut en el temps on troben, momentàniament, la felicitat. Aviat tot revelarà una altra cara i la realitat s'imposarà. Es podria dir, doncs, que Sácame del paraíso és com una versió contemporània de Vive como quieras, però deixant ben clar que les utopies ja no tenen sentit.

I és que darrere de tot hi ha Judd Apatow, el productor estel·lar de la nova comèdia americana i un acurat observador dels hàbits i costums contemporanis, del que volem ser i del que el món ens permet ser, com ha demostrat a les seves films com a director: Virgen a los 40, Lío embarazoso, Hazme reír. En el cas de Sácame del paraíso, potser no som davant d'una de les seves millors produccions, però l'enfrontament entre desig i responsabilitat torna a ser al centre de la funció. David Wein (Mal ejemplo) no sap trobar l'equilibri, el sentit del crescendo que necessitava un film com aquest, i per això el millor són els personatges i determinades situacions, apunts que conformen un mosaic prou atractiu. Les conclusions són devastadores: quan ja ni tan sols queda el recurs de la nostàlgia, fins i tot els paradisos a l'estil Capra esdevenen incerts.