Brünhilde i Waltraute

Enguany, el Palau de les Arts de València ha produït la quarta òpera de la tetralogia wagneriana i, a més, ha presentat tot el cicle en quatre tongades. Hi havia interès en veure com es completava una producció concebuda al llarg de molts anys. El resultat ha estat ambiciós, rodó i ben servit. Carlus Padrissa ha concebut una producció en constant moviment que no deixa respir a l'atenció de l'espectador mobilitzant tota mena de recursos. Si a això hi afegim uns solistes solvents i una prestació d'orquestra i cors excepcionals, es fa difícil demanar més. De vegades, tanta exhibició de mitjans arriba a distreure o a donar la sensació d'estar veient una pel·lícula en què els primers actors actuen en viu. De sobte, quan tot es focalitza, es produeix un contrast que fa centrar l'atenció en moments sublims com ara el diàleg entre Brünhilde i Waltraute, el moment culminant de la representació que només és possible si és servit per dues cantants excepcionals: Jennifer Wilson i Catherine Wyn-Rogers. També el Siegfried de Lance Ryan és notable, així com l'incommensurable Hagen de Matti Salminen i les bones prestacions d'Elisabete Matos com a Gutrune i de Franz-Joseph Kapellmann com a Alberich. Acceptable el Gunther de Stefan Stoll que substituïa Ralf Lukas. El final, espectacular, amb la reaparició de la morada dels déus, el Walhalla, interpretat per la xarxa humana penjada de La Fura. Un pensa en l'estranya fascinació que Wagner tenia cap al personatge del déu Wotan, que no pretén ser bo ni just, que aconseguí el poder per la força i que fracassa en la seva missió de trobar un redemptor, Siegfried, que torni l'ordre al món. Tota aquesta mitologia reinventada pel compositor de Leipzig només es justifica per la música sublim que va provocar. Sublimitat que va servir Zubin Mehta, el qual va demostrar que la via florentina, en música, a València ha funcionat. Un bon espai de bona acústica, una intendent que entén d'òpera, una orquestra nova de trinca seleccionada i dirigida per Lorin Maazel, un director d'òpera com Zubin Mehta i un agosarament encertat de confiar les produccions a un grup innovador com ara la Fura dels Baus. L'invent no sabem si és sostenible, però artísticament funciona. Cal perfeccionar l'inevitable soroll de l'aire condicionat, que es deixa sentir en els moments més musicalment delicats. No sé si vaig encertar-la quedant-me l'endemà a L'or del Rhin, en què el que s'ha arrodonit a El crepuscle dels déus quedava embastat i un excés de maquinària i una rigidesa corporal dels intèrprets principals feia que hi sobrevolés una sensació de trobar-nos entre un espectacle de grans titelles o una mena de pastorets que, si salvem el discurs de les Nornes, afavoreix l'elementalitat del text. Ni Juha Uusitalo, ni Stephen Milling, ni Anna Larson, ni Sabina von Walther van estar a l'alçada dels intèrprets del Crepuscle. Les trompes acusaven el cansament d'aquesta obra del dia anterior de gairebé cinc hores de música.