El més gran apocalipsi

Christopher Nolan va aconseguir convertir el ratpenat en un cavaller fosc torturat per la il·legalitat de les seves accions en benefici de l'ordre. El llistó posat per El caballero oscuro (2008) va ser especialment alt, sobretot si tenim en compte que va donar forma a una gran al·legoria sobre l'Amèrica del post-11-S. Sense ser menyspreable, El caballero oscuro: la leyenda renace provoca una certa decepció. Sembla com si l'excés d'ambició portés cap a un ben elaborat joc de focs d'artificis que sobredimensiona els resultats. El desig de fer la més espectacular pel·lícula de superherois va contra un producte que aclapara.

Al començament, Batman sorgeix com una mena de Gran Gatsby que des de la foscor contempla la festa per celebrar els vuit anys de pau a Gotham City. La seva figura espectral i la seva estranya misantropia marquen la psicologia d'un personatge que, malgrat haver pogut controlar la ciutat des de les alçades, se sent feble davant un ordre que té les seves escletxes. Nolan mostra com les esquerdes que poden posar en perill el sistema poden venir de les profunditats de la terra. Com si fos el capità d'un exèrcit de rates que tot ho contaminen, el malvat Bane –desconcertant, Tom Hardy– penetrarà a la superfície, desestabilitzarà el sistema borsari, deixarà que els lladregots surtin de les presons, tancarà els cossos de policia sota terra i deixarà Batman captiu, sense poder oferir cap resposta.

L'atac de Bane a la terra, que culmina amb l'amenaça d'una bomba nuclear contra Gotham City, serveix d'excusa perquè des de mig metratge fins a la part final, la pel·lícula es converteixi en una mena de gran espectacle sobre la representació de l'apocalipsi. Nolan deixa de jugar amb els seus personatges, aparca les sempre adorables relacions entre Batman/Bruce Wayne i el seu majordom –Michael Caine–, per posar-se al servei de l'espectacularitat més desmesurada. Les històries paral·leles s'encreuen a un ritme vertiginós, els efectes especials no fan més que buscar el seu moment de lluïment i el clímax es dilata i tot pot ser possible. En certa manera sembla com si l'experiència d'Inception (Origen), l'obra precedent de Nolan, hagués ocupat un espai central i minimitzat les troballes de les dues parts centrals de Batman. El cineasta juganer desplaça el cineasta reflexiu amb l'excusa que l'espectacle ha de continuar.