“El calendari maia vaticina un canvi, però en positiu”

No hem de patir per res perquè no s'acabarà el món. O com a mínim no serà perquè ho va predir el calendari maia, que es limita a explicar que un dels seus grans cicles arriba a la fi i en comença un altre.

El calendari maia és solar i cíclic i es repeteix cada 52 anys maies amb uns càlculs extremadament ajustats sobre la base del número 20. Conté tres diferents comptes de temps que transcorren simultàniament: el compte sagrat o Tzolkin, de 260 dies; el compte civil o Haab, de 365 dies, i el compte llarg, de 144.000 dies. És aquest últim cicle, que va començar el 13 d'agost del 3114 aC, el que finalitza el proper 21 de desembre.

Cert, però uns canvis vinculats a la relació de l'home amb la natura. D'un nou equilibri i d'una nova convivència que ens fa molta falta. Un canvi en positiu on caldrà replantejar-se les prioritats i canviar els actuals sistemes econòmics, socials i culturals que s'estan esgotant.

D'una barreja de tot i d'una lectura poc fonamentada. El món pateix grans desastres que es coneixen al moment i per a molts és la justificació perfecta per demostrar que arriba el final.

S'han fet grans avenços en el segle XX i importants descobriments arqueològics que hi han ajudat, però estem parlant d'una civilització de més de 3.000 anys i queda molta feina a fer.

Actualment hi ha uns set milions de maies que viuen a cinc estats –Mèxic, Belize, El Salvador, Guatemala i Hondures– i que han mantingut en bona part els seus costums i les seves tradicions i que parlen una trentena de llengües, de les quals el maia iucateca és la majoritària.

Malgrat les diferències que hi pot haver, és cert que catalans i maies partim del respecte envers l'altre, en part perquè ens hi veiem reflectits com a comunitats petites que han hagut de lluitar molt per conservar la identitat, sobretot cultural. Ara també ens uneix la voluntat de ser reconeguts, de fer-nos visibles en un món que tendeix a unificar-ho tot.

Ja li agradaria, a l'Indiana Jones, disfrutar tant de la feina com ho fem els arqueòlegs de debò! Ens atrau el passat, perquè ens fa sentir bé amb nosaltres mateixos. A mi m'apassiona. Es nota?