Novel·la gràfica en moviment

A la dibuixant Marjane Satrapi se li ha d'agrair –juntament amb Art Spiegelman, creador de Maus– el fet d'haver introduït en la novel·la gràfica molts lectors que no s'havien acostat al còmic des de la infantesa, gràcies a l'autobiogràfica Persépolis. De la mateixa manera, amb la modèlica adaptació cinematogràfica d'aquesta obra –dirigida el 2007– va aconseguir una de les més importants obres d'animació per a adults dels darrers temps, vista per molts espectadors potencialment reticents a aquest estil de fer cinema.

Amb Pollo con ciruelas, Marjane Satrapi adapta una altra de les seves novel·les gràfiques –també amb algun ingredient familiar, ja que el protagonista s'inspira en el germà del seu avi– novament amb la col·laboració del seu soci Vincent Paronnaud. En aquest cas, però, no han optat per una pel·lícula d'animació, sinó per un llargmetratge d'acció real, tot i que amb algun fragment animat i amb una extrema estilització visual que hi atorga una atmosfera onírica i irreal.

Beneficiada d'un excel·lent repartiment que encapçala l'esplèndid i sempre inquietant Mathieu Amalric, Pollo con ciruelas és una faula ambientada a l'Iran natal de Satrapi a finals dels anys cinquanta, protagonitzada per un violinista sense ganes de viure obsessionat pel record d'un amor impossible. Un conte nostàlgic i agredolç, alternativament melancòlic i grotesc, que sovint remet a les llaminadures visuals de Jean-Pierre Jeunet (Amélie), tot i que els seus autors apel·len també a referents com El mago de Oz, Fellini, l'expressionisme alemany i fins i tot Douglas Sirk en la seva evocació d'una història d'amor bigger than life.

Onírica i exhuberant, Pollo con ciruelas fa gala d'una barroca i elaborada elaboració estètica que captiva en un primer moment. El seu principal problema és l'evidència amb què s'entesta a perseguir una poesia que
no sempre arriba, amb una insistència que al
començament funciona però que s'acaba fent embafosa i reiterativa.