Sopant amb un àngel

Hi havia lluna plena, i això sol ja col·laborava a crear un cert ambient embruixat, però n'hi hauria hagut prou amb la veu de Maïa Vidal per suggerir aquesta sensació de ser literalment fora del temps, flotant dins un polsim de pol·len o disgregats com una pluja de purpurina damunt un coixí de pètals com els que la cuinera Montse Estruch generosament diposita damunt els seus plats, sobre el llom d'un peix de Sant Pere o una bola de gelat de formatge de sabor celestial. Fer levitar la concurrència la nit d'estrena i amb una cantant nord-americana d'arrels franceses i orientals acabada de descobrir ja explica bastant per què el Gastromusical del Molí de l'Escala és un festival en estat de gràcia, i per què alguns dels millors cuiners del país no han dubtat a respondre a la invitació de Jordi Jacas de preparar els plats d'aquesta sisena edició inspirant-se en la música dels intèrprets que actuen al final de cada sopar. Montse Estruch, del restaurant El Cingle de Vacarisses, no havia sentit a parlar mai de Maïa Vidal abans de rebre la trucada de Jacas, però tan bon punt va escoltar-ne la primera cançó, hi va reconèixer el gust de les maduixes de bosc, el toc subtil de vainilla i xocolata amb què impregnaria el puré, el sucre cruixent que estendria damunt les postres com la sorra de la platja. “No sembla d'aquest món, és com un àngel, tan fràgil, tan pàl·lida”, va dir fascinada per l'aurèola de puresa que desprèn aquesta cantant californiana, filla de pare francès i mare americana, establerta des de fa tres anys a Barcelona i que ha fet una sorprenent deriva del punk dels seus admirats Rancid i les sonoritats de la tropa indie a la cançó de bressol, les desolacions dels grans autors de la chanson i el conte de fades que recrea en el seu primer disc, God is my bike. Perquè Maïa Vidal, menuda, etèria, floral, compon cançons de carilló, de carrusel de joguina, de capseta de música amb ballarina magnètica a dins. Els mateixos instruments són escollits a propòsit per imaginar-la tocant en un carrer de París o en un bosc de follets: l'acordió, el violí, el xilofon, la mandolina, el piano de joguet, però sobretot la seva veu, especialíssima, de nena quasi, de nena feliç i juganera quan canta temes tan rodons i encomanadissos com Follow me, o inquietantment tràgica com quan versiona Je me suis fait tout petit, de George Brassens, o recrea la seva pròpia soledat a Le tango de la femme abandonnée, o lleument gòtica com quan escodrinya la mecànica interior de la infància a The waltz of the tick-tock of time. Acompanyada de Simon Beaumont, tan discret i al mateix temps imprescindible en la recreació d'aquesta instrumentació embolcallant, Maïa Vidal es va fer breu i fugaç, realment com l'aparició d'un àngel.