Massa idees per a un Don Giovanni múltiple

Federico Fellini va fer un film sobre Casanova considerant-lo un tipus odiós que havia fet un viatge pel cos de la dona sense anar enlloc i sense aprendre-hi res. De Don Giovanni, paradigma dels seductors, jo en diria alguna cosa semblant. Roland Schwab, director escènic del muntatge de la cèlebre òpera de Mozart (amb llibret del llibertí Da Ponte) representat divendres a Peralada, creu que a Don Giovanni, de fet, no li interessen les dones, però que, atrapat dins d'un joc de representacions, està condemnat a seduir-les i trair-les. Aquest és el seu paper que, hi afegiria Schwab, l'acompleix seguint un impuls nihilista i destructiu, que aplica als altres, sobretot a les dones, però també a ell mateix: és un vampir que busca el càstig. Una cosa molt masculina. Don Giovanni, doncs, semblaria empès per Eros, però és un aliat de Thanatos; una figura espectral que aquest muntatge de l'Òpera de Berlín fa sortir del regne de les ombres per, prescindint de l'últim quadre de l'òpera amb el cant moralista que sentencia que la mort del pecador reflecteix la seva vida, finalment ser-hi retornat tancant-se un cicle que haurà de recomençar: el mite està condemnat a repetir el seu ritual de seducció, d'engany, de sadisme i (auto)destrucció. A la vegada, Don Giovanni es manté inaprehensible, un enigma que s'escapa i que, en tot cas, potser revela alguna cosa inquietant d'aquelles, però també d'aquells, en què exerceix atracció aprofitant el poder de la seva condició social. Tot això i moltes més coses, potser massa coses, hi són en la proposta de Roland Schwab. Tant és així que potser li sobren idees, que a vegades segueix obsessivament per després abandonar-les o que encabeix d'una manera que pot semblar capriciosa: ¿a quina mena de (contra)religió apel·la quan, en el sopar al qual Don Giovanni ha convidat el Commendatore difunt, composa una taula a imatge i semblança de la iconografia del Sant Sopar? Aquest excés d'idees es tradueix en un desconcertant caos escènic en què certa elegància suggestiva pot deixar pas al mal gust cridaner, com ara la festa orgiàstica que Don Giovanni organitza al seu castell amb els convidats al casament de Zerlina i Massetto (o potser hi ha els cadàvers de les víctimes del seductor?) i que pot recordar aquella morbidesa putrefacta del film Eyes wide shut, de Kubrick. Que tot plegat és una podridura, un món infectat pel poder destructiu i amoral dels Don Giovanni i la resta, es remarca amb la presència de bosses d'escombraries, de les quals surt, per cert, la llista de les amants confeccionada pel criat Leporello, que encarna ostentosament l'ombra homosexual del seductor.

Hi ha una clara i reconeguda influència cinematogràfica: Funny Games, el film de Haneke en què una família és torturada per dos joves monstres sorgits de la seva mateixa classe social benestant. D'aquí els pals i la piloteta de golf, omnipresents en la primera part i després abandonats, com també la potent idea de la multiplicitat de Don Giovanni, amb diversos figurants imitant el seductor interpretat esplendorosament per Carlos Álvarez: la masculinitat desplegant el seu poder sense contemplacions. El tenor malagueny és un gran Don Giovanni, amb la seva veu bella i consistent i la seva poderosa presència escènica. Álvarez va tenir uns efectius companys de repartiment (amb un histriònic Robert Gleadow com a Leporello), mentre que, dirigida per Guillermo García Calvo, l'orquestra va sonar fluïda i sòlida.