Tan a prop, tan lluny

Els europeus continentals mai no ens hem fet gaire cas entre nosaltres en matèria musical: massa enlluernats pel món anglosaxó, no prestem atenció al que fan els nostres veïns més propers. Així pot passar que tot un personatge com Yves Jamait ens passi completament desapercebut en aquesta banda dels Pirineus, encara que faci una dècada que és al món de la música, que hagi publicat cinc àlbums –quatre d'estudi i un directe– premiats amb discos d'or, i que sigui un compositor i un intèrpret brillant. Jamait, nascut a Dijon fa 50 anys, va començar tard en el món de la música: després d'haver treballat com a cuiner, infografista i altres oficis, va aconseguir publicar el seu primer disc, De verre en vers (2001), als 40 anys, però després no ha perdut el temps: la reedició el 2005 de De verre en vers i la publicació, un any més tard, de Le coquelicot li van obrir les portes dels grans temples de la música francesa, com ara l'Olympia parisenc, i el van confirmar com un cantautor que, amb un coneixement enciclopedista dels seus grans precedents en la història de la chanson, sabia també mirar endavant amb aires renovadors, com a fill generacional del rock.

Yves Jamait ha hagut de publicar el seu quart disc d'estudi, l'imponent Saison 4, per presentar-se en directe per primera vegada a l'Estat espanyol, tota una excepció en una gira que no surt dels límits de la francofonia: molts concerts a l'Estat francès, alguns a Suïssa i el Quebec. Dissabte Jamait i la seva banda van actuar al festival Portalblau de l'Escala, que mereix una felicitació per la iniciativa de descobrir-nos aquí Jamait, un músic que lliga perfectament amb la vocació mediterrània de Portalblau. Per al festival va ser també una aposta amb un cert risc, pel fet de tractar-se d'algú pràcticament desconegut per a la majoria del públic autòcton; una aposta que al final es va saldar amb un èxit per a Portalblau, per la reacció entusiasta del públic i sobretot per la qualitat inqüestionable de la proposta de Jamait.

Yves Jamait i els seus quatre músics van sortir a l'escenari de la Mar d'en Manassa, d'esquena al mar, que hi posa la millor escenografia possible, amb moltes ganes de convèncer el públic. Repartits per l'escenari, una petita taula rodona, un parell de cadires i tamborets, un penjador, un llum de taula, com si els músics estiguessin tocant en un acollidor bistrot. Jamait, vestit amb armilla, camisa blanca amb les mànigues doblegades i gorra, semblava un prototip de francès de províncies, un xic bohemi i somiador, però també disposat a fulminar uns quants tòpics: no tot és mostassa a Dijon. El concert va començar amb l'efectiva Pauv' pomm', la primera cançó de Saison 4, un disc que va aportar deu dels disset temes del repertori de la nit, i del qual van destacar la dramàtica J'me casse (”Si em deixes caure, jo em trenco”, diu la tornada) i, ja en els bisos, C'est beau les filles, que recorda l'energia trepidant de London calling de The Clash. També va estar ben representat De verre en vers amb cinc cançons, com ara C'est pas la peine i Dimanche (caresse-moi), que respiren un romanticisme de chansonnier clàssic. Samuel Garcia (teclats, acordió i bandoneó), Marquito (bateria), Yvon Chery (baix i contrabaix) i Laurent Delort (guitarra) van acompanyar bé Jamait en el seu ampli registre estilístic. Comunicatiu tot i les barreres lingüístiques, teatral i expressiu com tots els grans mites de la cançó francesa, Yves Jamait va ser un magnífic descobriment. Val més tard que mai.