Porcel o la complexitat

Un vespre, fa una colla d'anys, després d'haver-li fet una entrevista a l'antiga seu de La Vanguardia, Baltasar Porcel em va convidar a sopar. Vam anar a un bon restaurant especialitzat en peix. Quan ja estàvem entaulats va arribar una noia que es va asseure amb nosaltres, al costat seu. Porcel va estar loquaç, alegre, brillant, durant tot el sopar. A les postres i a la sobretaula es va anar tornant filosòfic. Va començar a parlar de la complexitat humana, de la vellesa de Pla, de Villalonga. Mentrestant em vaig adonar que, per sota la taula, anava palpant les cuixes de la noia que tenia al costat. Ella estava una mica sufocada... Què hem de fer, ara que està de cos present, posar-nos a parlar d'allò que en diuen el vitalisme de Porcel? Prefereixo recordar aquell sopar de fa més de vint anys, perquè algunes situacions defineixen una persona, un caràcter. D'aquella complexitat de Pla i de Villalonga que ell s'esforçava a esbrinar, ell mateix n'era un bon exemple. Tenia el do de l'escriptura. Era ambiciós. Era provocador. Li agradava el poder. Com lliga tot això? És la complexitat que dèiem. Són elements molt diferents, certament. Tots junts fan una mescla difícil, complicada, en què alguns elements de vegades ajuden els altres, però d'altres cops els perjudiquen. Si no hagués tingut l'ambició que tenia, la seva carrera literària no hauria estat tan ràpida ni hauria obtingut tant ressò. Però va arribar un moment en què li va semblar que, en literatura, havia tocat sostre –Porcel gaudia però també patia escrivint, era un escriptor més turmentat que no sembla–, i aleshores va anar movent la cua per la política, al darrera de Pujol, sobretot, i del rei d'Espanya, amb aquella insuportable fal·lera monàrquica que li va durar uns anys. Què en va treure, de tot allò? Diners, sens dubte, i satisfer aquella complexitat, aquell ego...

De vegades costava defensar Porcel perquè ell s'esforçava a posar-ho difícil. A còpia de provocació, semblava que volgués crear una imatge especialment repulsiva d'ell mateix. Va adoptar posicions que no se sabia gaire a quin càlcul obeïen ni per què ho feia. Una cosa estranya... Era un home, però, que a les vuit del matí ja estava escrivint, que deixa un gavadal de llibres, que té capítol propi en la història del periodisme català dels últims cinquanta anys –amb llums i ombres això sí– i que ha estat el narrador més vigorós i més valuós de les darreres generacions en la nostra llengua. La complexitat, la complexitat...