Andròmina

En algun moment del passat, les andròmines van ser objectes nous, útils, estimats. Però amb el pas del temps s'han anat deteriorant, han perdut vigència i poder. A vegades el que s'ha deteriorat és l'entorn: en algun calaix encara guardo algun disquet que ja no funciona amb cap ordinador del segle XXI. La inutilitat, però, també té un vessant estètic. En un món d'actualitzacions constants, d'obsolescències sobtades, de funcionalitat obligatòria, certs objectes han adquirit una pàtina romàntica. És el cas dels discos anteriorment coneguts com elapés, que d'ençà que són objectes minoritaris s'anomenen –amb un punt de petulància– vinils.

Considerem andròmines els objectes vells i inútils que no estan de moda, com ara la paraula andròmina: Pau Vidal la inclou al llibre En perill d'extinció. 100 paraules per salvar. ¿Coneixeu gaires ciutadans menors de trenta anys que la pronunciïn amb naturalitat? Anomenem vintage, en canvi, els objectes recuperables, reciclables en forma de citació irònica, de picada d'ullet històrica: com la paraula vintage. Prenguem, per exemple, les cassets. Van tenir un parell de dècades de glòria, després es van transformar en andròmines, i darrerament s'estan convertint en un
signe de distinció vintage. Podríem dir el mateix de les caçadores de pell girada, dels escarabats Volkswagen, dels anells gegants, de les camises de quadres, dels serrells planxats. Mireu l'estil de Jarvis Cocker: barba, ulleres de pasta, corbata, americana de ratlles, a mig camí entre els Beatles
i els apoderats de La Caixa.

Com una vella olor, una paraula pot tenir el poder de transportar-nos anys enrere. Ser vintage significa rellegir –amb dignitat, amb distància– l'herència del passat. Un personatge de la novel·la Primavera, estiu, etcètera, de Marta Rojals, considera vintage un pubis no depilat.

Al llarg de les pròximes setmanes apareixeran en aquesta secció vint-i-cinc textos més, cadascun dedicat a una paraula vintage (o andròmina, segons l'usuari). Són termes que avui dia han adquirit unes connotacions generacionals força precises. Algú nascut abans dels anys setanta les pot dir sense rubor, però qualsevol que es consideri cool només les pot pronunciar en cursiva –i encara–. Aquestes vint-i-cinc paraules designen peces de roba que ja no es posen, sèries que ja no es miren, begudes que ja no es demanen, insults que ja no s'apliquen, marques que ja no existeixen, verbs que s'han deixat de fer servir.

El Diccionari Vintage no vol ser prescriptiu, ni té pretensions morals. Al capdavall, parlem de la biologia de les paraules, de com neixen, es transformen, moren i –a vegades– ressusciten. Algunes tenen una vida curta i intensa, com el verb controlar, tan polisèmic als anys setanta; d'altres prolonguen la vida a còpia de canviar de significat, com punk; d'altres són zombies que es resisteixen a morir, com el menda del president Mas; d'altres, finalment, es mantenen vives durant dècades, com el verb molar, que fa quatre dies semblava rebel i ara ja serveix per anunciar productes bancaris.