Orgia generacional

Ja no tinc edat per canviar d'opinió i afirmar, amb la passió del convers, que Hombres G és un grup fonamental en la història convulsa del pop espanyol. Mai no ho he pensat, ni en el segle XX ni en el XXI, però tampoc no es pot negar l'evidència: dilluns es van viure a Cap Roig, en la primera actuació dels Hombres G al festival empordanès –tal com va destacar David Summers–, alguns moments irrepetibles que només pot assolir un grup amb categoria de clàssic. La connexió entre el grup madrileny i el seu públic va ser tan intensa que n'hi havia prou amb les primeres notes d'algunes cançons perquè la gent comencés a cantar-les pel seu compte, com un enorme cor ben sincronitzat, mentre els músics assistien de braços creuats a la gran orgia generacional que s'estava produint a les grades, ben plenes, de Cap Roig.

Un indici: en dues hores van sonar 26 cançons, 15 de les quals formaven part del recopilatori Los singles 1984-1993, que va tancar la primera etapa del grup i del qual es van vendre tres milions de còpies a tot el món. Van obrir la nit amb la recentment recuperada En la playa, que dóna nom al seu últim disc de duets i revisions de temes antics, i després d'Un minuto más ja va sonar el primer himne generacional: El ataque de las chicas cocodrilo (1986). La reacció va ser immediata: la gent aixecada i molt entregada, cantant “has sido tú la que me dio el mordisco...”

Els moments romàntics –Si no te tengo a ti, Lo noto, Te quiero, una cançó que han cantat “cada nit durant 27 anys”– es van anar alternant amb els més rítmics: Nassau, Visite nuestro bar, Suéltate el pelo i Voy a pasármelo bien, que va tancar el bloc central de 20 temes, abans de passar als bisos: després de les romàntiques Si seguimos así –única inèdita del disc En la playa–, ¿Qué soy yo para ti? i Temblando, que David va cantar sol amb el piano de José Carlos Parada (àlies Jason Paradise), va sortir Javi Molina, el bateria, per fer la seva introducció operística de Venezia –amb un got de tequila, en memòria de Chavela Vargas–, i aquí ja va començar la gran festa final, amb Marta tiene un marcapasos i Devuélveme a mi chica, que pels fans es dirà sempre Sufre mamón. I, al moment, s'activava l'interruptor de la nostàlgia: “... o te retorcerás entre polvos pica-pica.”